Aquesta ha estat una setmana marcada per les paraules de Pere Navarro. Agredit per una persona anònima enmig d’una cerimònia religiosa, el primer secretari del PSC ha passat d’obviar i silenciar el fet davant dels seus, primer, a denunciar-lo mediàticament, després, fins a fer-ho davant de la policia, finalment, en una seqüència temporal de quaranta-vuit hores desconcertants.

Però més enllà del desconcert temporal, el que ha descol·locat més la canallesca  són les paraules del primer secretari socialista, que han estat un in crescendo constant en una espiral semàntica i lèxica carregada de tensió, crispació i violència política. Una espiral argumental que ningú li ha comprat, ni tan sols els seus, tal com han volgut deixar clar no només el crític Joan Ignasi Elena sinó fins i tot l’aparellístic Jaume Collboni, per posar dos exemples.

I quina ha estat la reacció de Navarro? Doncs fugir dels mitjans  que havia buscat dilluns i enviar una carta a la militància per explicar, aquest cop en primera persona i sense intermediaris, la seva reversió dels fets. El primer secretari s’ha hagut de reversionar després de comprovar com l’escalada verbal se li estava girant en contra com un boomerang. Un gir que ha volgut salvar saltant-se els mitjans de comunicació en un gest clar de desconfiança cap al missatger.

Ara bé, si Navarro ha matat el missatger, Loquillo l’ha esquarterat! Entrevistat a l’ABC el rocker del tupé etern ha vinculat la consulta del 9-N als paramilitars nazis de les SA (camises marrons). Pim, pam! La contundència de l’afirmació ha fet tants estralls a la xarxa que Loquillo ha volgut sortir a rebatre’s a ell mateix, negant que hagués dit el que havia dit i acusant el missatger d’haver-lo manipulat.

Però, ai las, l’ABC havia enregistrat l’entrevista i ràpidament ha contrarestat la desautorització pública d’en Loquillo penjant a la xarxa l’àudio. Incontestable. I és que com diu la dita, s’atrapa abans un mentider que un coix. Vaja, que hem tingut una setmana amb dos exemples diàfans de fins a quin punt la velocitat actual de la comunicació, accelerada per les xarxes, accentua i extrema l’esclavatge a les nostres pròpies paraules. I és molt revelador comprovar com, en la mateixa mesura que augmenta la velocitat de la comunicació, ho fa també l’agressivitat contra el missatger. Una nova conseqüència mediàtica del procés. Però tots aquests que qüestionen o maleeixen els mitjans, haurien d’assumir d’una vegada per totes que una pregunta no pot ser mai un problema. El problema, si n’hi ha, sempre es troba en la resposta.