La negativa del govern espanyol a incloure una quota específica de català a plataformes com Netflix, Amazon Prime, Disney Plus i HBO evidencia els límits de l'estratègia de negociació amb l'Estat que enarbora ERC des de la tardor del 2017. La reflexió dels republicans, ja amb Oriol Junqueras a la presó i Marta Rovira a Ginebra, es basa en una lectura del referèndum i la declaració d'independència que dista dels fets que van protagonitzar els seus dirigents a la cuina d'uns esdeveniments sense els quals no es pot entendre, encara, res del que passa en política catalana. El gir es va acabar de concretar amb el suport a la investidura de Pedro Sánchez just abans de la pandèmia, i s'ha anat consolidant amb el suport a totes les grans decisions del PSOE -fins i tot una llei d'educació que, teòricament, havia de blindar la immersió- al Congrés. Una via legítima, que de moment ha tingut suports electorals i ha portat Pere Aragonès a Palau, però que té dificultats a l'hora d'exhibir fruits concrets.

La quota del català n'és l'última mostra. Abans ja va passar amb els fons europeus, que s'havien de gestionar des de Catalunya gràcies a un acord en la votació de l'últim estat d'alarma. El problema, segurament, és que ERC acostuma a pagar per avançat: amb els pressupostos aprovats al Congrés, la Moncloa ha redactat la llei de l'audiovisual sense tenir en compte la lletra petita del que deia el pacte amb els republicans. I, amb els comptes aprovats a la cambra baixa, a Gabriel Rufián només li queda gesticular i amenaçar amb bloquejar els pressupostos al Senat. El govern espanyol no té paraula, i quan la compleix és per necessitat, no per convenciment. Val pel català a Netflix, per tots els compromisos dels pressupostos per al 2021 -la majoria, pendents de compliment quan es va negociar el suport d'ERC als del 2022-, pel traspàs de Rodalies i, per descomptat, per la resolució del conflicte polític amb l'Estat.

La principal llacuna argumental de l'estratègia dels republicans és aquesta: si costa d'incloure una quota per la llengua en una llei de l'audiovisual elaborada per un govern teòricament progressista i amb una certa concepció plurinacional, quin marge hi ha per negociar el referèndum i l'amnistia? És cert que els dos objectius, en públic, són plantejats en termes maximalistes i que, passats per la traductora, tenen formulacions més pràctiques. Per exemple: quan es parla de referèndum, el debat és sobre com aconseguir votar sobre la independència, que no és ben bé el mateix. I, sobre l'amnistia, l'objectiu a curt termini és la desjudicialització, preferiblement amb un reforma de la sedició que permeti resoldre la situació dels exiliats. Tanmateix, costa -i molt- de pensar que si en situació de debilitat parlamentària cada negociació sectorial amb el PSOE és un part, sempre amb incompliments, s'aconseguirà el referèndum i l'amnistia.

ERC, però, manté que l'única estratègia plausible és aquesta, i remarca que ningú ha plantejat cap alternativa vàlida a la negociació amb l'Estat. El problema per als republicans és que van de la mà de Junts, un partit que, a falta d'un full de ruta propi compartits per totes les ànimes -més enllà de l'eslògan de la "confrontació intel·ligent", sòlida per les batalles judicials a l'exili però sense resultats concrets en clau de procés-, prova de treure rèdit de les relliscades -notables- dels negociadors d'ERC al Congrés. També és curiós veure com, almenys aparentment, hi ha dirigents de Junts amb ganes de celebrar fracassos dels republicans que, en el fons, també ho són per al país i la llengua, com ha passat amb la llei de l'audiovisual. El partidisme, a vegades, ennuvola el criteri de qui sempre l'ha criticat sota la bandera d'una pretesa unitat.

Aragonès ha fiat la presidència a la taula de diàleg, però cada reunió de la mesa li ha de fer gruar a Sánchez, amb qui l'uneix una relació de prou confiança política com per aixecar el telèfon quan hi ha problemes, a diferència dels seus predecessors. La credibilitat de les negociacions passa per aconseguir fruits que es puguin vendre davant la ciutadania i, per ara, l'estratègia d'ERC es troba en terra de ningú: no pot fer bandera de peix al cove perquè no és la seva finalitat -no hi ha ni peix, ni cove, de fet-, i perquè es fa complicat veure un horitzó a la resolució del conflicte malgrat destinar-hi esforços discrets en la interlocució amb la Moncloa. Ja ho va dir Rufián la setmana passada des del faristol del Congrés: "En política, ets el que aconsegueixes". I, per ara, tot el que s'aconsegueix és susceptible de ser revertit.