Altre cop uns quants prenen decisions mogudes per l’ambició, l’avarícia o la desesperació, que tenen efectes sobre les vides de molts altres. I així de nou milions de persones s’estan veient fora de casa seva, fugint de les bombes o de la manca de recursos per subsistir, tot plegat escapant a la sensació d’inseguretat que fins i tot ens fa acceptar el retall de les llibertats.

Dones i canalla abandonant casa seva. No sé per què ahir, dia de la dona treballadora, cap manifest es queixava de la discriminació que suposa poder ser elles i no els homes les legitimades per abandonar el territori ucraïnès. No som igualment capaces de lluitar? O és que haurem de reconèixer que sols un sexe, el femení, pareix i s’ocupa del parit? Dones i canalla buscant refugi en els estats més o menys propers, on intentar trobar familiars o amics que aixopluguin la seva desgràcia, tot això ben adobat amb les promeses dels Estats de no deixar-los caure l'endemà de l’arribada.

Però és fàcil intuir que, més enllà de la voluntariosa actitud d’uns quants, el dia o els dies següents arribarà l’oblit. I si algú ho nega que recordi l’escalf entorn de les víctimes del volcà a la Palma, o els aplaudiments diaris al personal sanitari o els discursos inflamats sobre els refugiats sirians, que també n’hi havia fa no tant. L’oblit arriba de pressa, perquè les notícies s’amunteguen sobre la nostra memòria.

Sí, l’oblit fa molta feina, però també la tossuda realitat: dels quatre milions de desplaçats, Espanya ha dit que pot acollir uns milers. No parlem ara del ridícul percentatge (on anirà la resta, si Europa és la que és?); parlem del que es pot oferir als que arribin: des d’Ucraïna, com una nova Síria, però més blanca i més propera, arriben persones de classes mitjanes, així que cal preguntar-se quina feina tindran en un país amb un atur del 15 %, on les feines més feixugues i precàries ja sols les accepten els immigrants.

Un refugiat no és un immigrant, categoria aquesta de tipus econòmic i de desplaçament voluntari. Quins recursos es podran mantenir als que arriben des del seu propi benestar perdut sense que els més pobres d’aquí, famèlica i creixent legió, no es queixin? Què serà la solidaritat de la qual parlem fins a la nàusea, si ni tan sols es poden fer enquestes sobre la nostra opinió envers la guerra i menys encara sobre el grau d’acceptació dels costos que l’acollida tindrà sobre la vida dels més vulnerables?

Si a tot plegat sumem l’encariment de l’energia, la precarietat de les feines altre cop en perill i la inflació galopant que fa augmentar el cost de la vida, ens trobem amb el camp abonat per als partits que ja han ensumat el discurs favorable, a la vegada comprensible, en tot cas previsible, que tindrà solucions dràstiques per a uns quants amb la condemna dels altres. De nou uns quants i els altres. De nou els refugiats en l’agenda política, com peces inanimades d’un tauler d’escacs.