La meva generació, que ara som entre joves i madurets de 35 a 45 anys, vam créixer entre el Club Súper 3 del Petri i el Megazero i els principis de Tele5 amb les Mamachicho i l’Oliver y Benji. Vam créixer veient El Periódico de Catalunya (escrit en castellà) a casa com la cosa més normal del món, on es parlava de Barcelona com a ciutat cosmopolita i ens regalava pòsters del Cobi. Som la generació que ens vam emocionar amb els Jocs Olímpics sense ser massa conscients de les lluites polítiques que s’estaven vivint per aquell fet. Ens semblava genial que Barcelona estigués plena de gent i que l’haguessin deixat tant xula.

Ens vam barrejar sense cap problema a les escoles públiques de les nostres ciutats metropolitanes, en classes on es feia tot en català i patis on jugàvem al Conejo de la suerte o a gomes cantant “el afilador, plom, que afila cuchillos, plom”. Vam viure una mica de lluny el rock català, tot i que a alguns ens agradava, però vivíem al cinturó roig, no pas a Manresa, i perquè érem més dels Hombres G, i, en el millor dels casos, de l’Eros Ramazzotti.

Vam tenir la sort de viure una part de la història del nostre país molt particular: bonança econòmica, Barcelona posa’t guapa, Vine al Zoo, sense conflicte lingüístic, sense conflicte identitari. I això perquè? Doncs perquè hi havia una generació de pares que tenien clar que el seu lloc era aquest, on havien decidit viure i criar els seus fills. I entenien que el futur passava perquè els seus fills i els fills dels catalans “de tota la vida” (diga-li tota la vida, diga-li de feia 80 anys) havien de conviure a l’escola, als parcs, a les activitats extraescolars. Havien de conviure a la vida. Perquè la vida serà conviure o no serà.

I aquesta generació meva ens vam fer grans. I cadascú per la seva banda va anar triant el camí a la vida. I també allò pel què lluitar. Però sempre va quedar aquesta convivència a les arrels, al més profund de nosaltres. I això tant arrelat, aquest reconeixement de l’altre com a igual, malgrat els pares tinguessin orígens diferents i fins i tot cultures, llengües i costums diferents, és el que, tard o d’hora, acaba sortint.

I a la meva ciutat ha sortit ara. Un diumenge de maig, on alguns (uns quants!) de la meva generació (amb qui comparteixo cançons del Rick Astley, dibuixos del Súper 3, sèries com els Joves o Màgnum, però també Los problemas crecen, Sensación de Vivir o el Príncipe de Bel-Air) han fet el pas de votar ERC. I no ho han fet com a reacció, amb l’estómac, sinó de manera natural, com un pas endavant. Perquè els han posat Biel o Gerard als seus fills i els parlen en català quan els ajuden amb les coses de l’escola. Però, a casa, es parlen en castellà, i ben fet que fan, perquè els surt del cor, que és d’on surten les coses autèntiques. I aquest estiu vibraran amb la Roja. I serà compatible.

I no passa res. I el pas que han fet, deixant enrere altres opcions que tradicionalment havia votat el seu entorn més immediat, l’han fet perquè sí. Perquè el dia que van decidir que votarien ERC es van dir: i per què no? Doncs perquè sí.

Som d’esquerres i independentistes, i això ja no espanta. Perquè hi ha una generació que hem crescut amb el convenciment que les coses sempre poden ser millors. I millor, en aquest moment, és que el nostre país sigui lliure i es gestioni a ell mateix. De manera justa, solidària, igualitària.

Sóc d’una generació que està canviant el rumb de la història del meu petit país. I sóc d’una ciutat que ha decidit iniciar aquest canvi de rumb. Dos motius per estar contenta. I dos motius més per continuar treballant amb il·lusió i un bon somriure als llavis.