El 24 d’octubre ha estat un dia important en el procés complex i difícil que viu Catalunya. La reunió del Pacte Nacional pel Dret a Decidir ha reconstruït la unitat que els partits polítics havien perdut en la darrera setmana. En un episodi més del paper destacat i decisiu que està jugant la societat civil, ha estat dins el Pacte ,que és punt de trobada de Govern, partits i entitats i moviments socials, on s’ha segellat el retrobament. Però tothom sap que la unitat no es refà per decret ni per miracle: han calgut moltes gestions del president Rigol, moltes reunions internes dels partits i moltes trobades prèvies entre partits i entre partits i l’ANC i Omnium per fer possible l’èxit d’una reunió, celebrada de forma significativa a petició de CCOO i UGT. Estem novament  tots junts per assegurar l’èxit d’un 9 de novembre que torna a posar nerviós al govern del PP i a la seva profeta a Catalunya, Alícia Sanchez Camacho, que havia certificat el final del procés sobiranista. La importància de la reunió del dia 24 es pot també mesurar per la discreció amb la que alguns mitjans que havien informat  amb un gran desplegament sobre el trencament de la unitat han explicat ara els continguts de la reunió del Pacte Nacional.

Per això sobta que precisament en aquests moments d’unitat recosida i a pocs dies del 9 de novembre reaparegui un tipus d’opinador suposadament  favorable al procés sobiranista però obsedit en aconseguir que cada vegada siguem menys i més febles. En tots els camps i en totes les ideologies existeix aquesta espècie: volen que siguem tan purs i perfectes que van expulsant gent que podria ser al seu costat fins quedar-se gairebé sols. Un bon exemple d’aquesta visió mesquina i sectària de la política ens el proporciona l’article de Víctor Alexandre “El paper d’estrassa de Joan Herrera”.

Alexandre es constitueix en jutge del paper d’Iniciativa i es basa en la darrera setmana, obviant que el resultat final, fruit del debat intern que ha viscut ICV, és que el partit de Joan Herrera, i ell mateix que ha portat bona part dels contactes i negociacions prèvies a la reunió del Pacte Nacional, son dins l’acord assolit. I que aquest acord inclou algunes de les propostes defensades per ICV com a via per refer la unitat.

Però les desqualificacions d’Alexandre son encara més injustes perquè obliden que ICV i Joan Herrera han estat des de el primer moment, de forma inequívoca, en tots els acords i en totes les resolucions i accions aprovades al Parlament de Catalunya en defensa del dret a decidir. I que ICV ha treballat intensament fins aconseguir els únics suports que el procés català ha aconseguit a l’Estat espanyol (Izquierda Unida i altres forces polítiques d’altres territoris), a Europa (la candidata dels Verds a la Comissió Europea, Ska Keller) i a Llatinoamèrica (el Foro de Sao Paulo que inclou els principals partits d’esquerres llatinoamericans, com el PT de Brasil de Lula i Dilma Rousseff, Alianza País del president de l’Equador, Fernando Correa o el Frente Amplio de Pepe Múgica a l’Uruguai). Ai, si tothom hagués fet els deures que li tocaven, com els ha fet ICV alhora de buscar aliats!

I finalment ICV també ha contribuït al procés amb  la incorporació de sectors de la societat que no estan per la independència però que han defensat i defensen el dret a decidir. Els que estem pel “sí-sí” ho tenim fàcil; el que té més mèrit és sumar al dret a decidir a qui no se sent independentista. Iniciativa ha jugat el paper que hagués hagut d’exercir el PSC si no hagués venut la seva ànima catalanista al PSOE. Aquest fet ha comportat moments complicats, com els que han viscut per un motiu o un altre totes les forces polítiques, però encara posa més en valor la contribució imprescindible d’Iniciativa al procés sobiranista.

I on Victor Alexandre perd l’oremus del tot i mostra la seva manca d’arguments és en atribuir a Joan Herrera la responsabilitat de que el Govern l’any 2010 cedís el Palau de la Generalitat per acollir les despulles de Joan Antoni Samaranch. Si el senyor Alexandre s’hagués molestat en consultar les hemeroteques hagués pogut comprovar que allò va ser una decisió d’un govern del que formaven part PSC, ERC i ICV-EUIA. Per tant, el mateix retret es podria fer a Esquerra Republicana que a Iniciativa. I si repassa les declaracions dels partits aquells dies es trobarà amb unes paraules meves com a president del grup parlamentari d’ICV-EUIA en les que expressava respecte a la família del senyor Samaranch i a la decisió del Govern de cedir el Palau (obligada pel fet de que el senyor Samaranch estava en possessió de la medalla d’or de la Generalitat, concedida per un govern de CIU, presidit per Jordi Pujol) i criticant que en les valoracions sobre la figura de Samaranch s’amagués “el passat no democràtic vinculat al règim franquista”.

En fi, fa riure, que un partit hereu del PSUC, capdavanter en la lluita contra el franquisme,  i que des de el govern de la Generalitat va impulsar les úniques polítiques publiques de recuperació de la memòria democràtica que s’han fet en aquest país, hagi de fer quests aclariments.

Senyor Alexandre, la gent d’Iniciativa som humans, de vegades ens equivoquem i intentem gestionar el millor que podem les nostres contradiccions, però continuem a la trinxera al costat de la majoria del nostre poble. Vostè, en canvi, continuï així: i quan pur, net i intransigent, proclami la independència al menjador de casa seva, miri enrere i reflexioni de perquè s’ha quedat tot sol. D’altres preferim embrutar-nos les mans, i fins i tot assumir papers poc agraïts dins del nostre partit, per continuar cosint la unitat que necessitem.