Rafel Nadal acaba de publicar nou llibre, La senyora Stendhal. Arriba després de l'enorme èxit de La maledicció dels Palmisano, una novel·la que ha traspassat fronteres i ha aconseguit ser la més traduïda de les escrites en català al llarg del 2015. La història protagonitzada per Vitantonio, els Palmisano i els Convertini ha arribat a 14 llengües. Un èxit internacional indiscutible i extraordinari.
 
Amb aquestes xifres, tot sembla indicar que l'èxit deu haver estat també notable a la resta de l'Estat. Un Estat "plurinacional" que es creu ufanós en el fet de repetir-ho i que és extremadament maldestre a l'hora de practicar-ho. Com s'entén, si no, que Nadal hagi venut 6.000 exemplars a Holanda en només dos mesos i això signifiqui que n'ha venut més que en tot un any a l'estat espanyol?
 
És un dels preus que cal pagar per ser català. De manera automàtica, tot allò que desprèn tuf de catalanor és menystingut, silenciat i invisibilitzat. "És un fenomen d'antipatia col·lectiva", deia el propi Nadal aquest dimarts a RAC1. Una animadversió malaltissa que potser prové d'una autotestima sota zero o d'una concepció bel·licosa del fet identitari. Sigui com sigui, és prou clar: l'etiqueta catalana és sinònim d'atac, mai d'un gest de protecció. I, això, malgrat que el català sigui una llengua oficial d'aquest Estat indissoluble que diuen que defensen.

Mai no ha existit cap voluntat de voler entendre la singularitat catalana, d'estimar-la, d'observar-la o de protegir-la. És el cas de Rafel Nadal, però abans ho va ser de Jaume Cabré, amb les dades d'una anomalia: 2.000 exemplars venuts de Les veus del Pamano a l'Estat i 200.000 a Alemanya. Però també va ser el cas de la supressió a última hora la presentació de Victus a Utrecht.

Fets que parlen d'una qüestió de fons: que l'Espanya castradora i unívoca no ha sentit mai com a pròpies les llengües que enriqueixen la diversitat d'un Estat que és, literalment, únic. Que cal un esforç inútil per aconseguir que Espanya deixi de ser castradora i unívoca. I que ara ja és massa tard per seduir amb la cantarella d'una "plurinacionalitat" que mai no s'han cregut.