Els llibres d’història del futur redactats en català tindran problemes per explicar la decadència econòmica i social d’Espanya per culpa de la supressió dels accents diacrítics.

No, l’alteració de la norma ortogràfica no ha provocat cap crisi econòmica; la decadència l’han provocat els successius governs d’Espanya, particularment els presidits pels senyors Aznar i Rajoy. I de tots els disbarats que han perpetrat, els més grossos són els solars: la llei del sòl i l’impost sobre el sol. ¿Ho veieu, filòlegs, que sense diacrítics ens hi farem mal?

La llei del sòl va ser una mesura estrella del senyor Aznar, que permetia requalificar terrenys rústics i convertir-los en urbanitzables. Va ser el tret de sortida d’un model econòmic basat en el totxo i en l’especulació immobiliària: mentre la bombolla s’inflava, va convertir molts espavilats en milionaris; quan va petar, molts incauts van esdevenir miserables. Milers de milions d’euros van desaparèixer, presumiblement aixoplugats en paradisos fiscals. El deute el pagarem durant molts anys, encara.

L’impost sobre el sol (aquest, sense accent) va ser la penúltima concessió feta pel govern del senyor Rajoy als accionistes de les empreses de producció i distribució energètica de fonts no renovables: castiga l’autoproducció d’energia elèctrica, obligant a tributar per una cosa tan elemental com aprofitar l’escalfor del sol per a obtenir energia neta. No és menys absurd que posar un impost a la respiració o a la sudoració.

Les dues mesures van consolidar Espanya com el país dels especuladors i de la deterioració paisatgística, i la van relegar als darrers llocs pel que fa a la imprescindible transició cap al món de les energies renovables. Dos pitafis com dos sols, perpetrats el 1998 i el 2016, emmarcant dues dècades de govern nefast, corrupte i facinerós.

En el moment que les normatives van entrar en vigor, el primer sol portava accent i el segon no. Ara no en porta cap dels dos, però el problema ja està fet. I, com deia l’àvia, Déu nos en guard d’un ja està fet.