Les eleccions celebrades a Itàlia aquest passat cap de setmana han caigut com una llosa sobre les sempre autocomplaents cancelleries del Vell Continent. Silvio Berlusconi, l’etern candidat de la Cosa Nostra, i Beppe Grillo, el fustigador de la classe política, han aconseguit més del 50% dels vots, capitalitzant d’aquesta manera bona part del descontentament d’una població cada dia més cremada, i més farta, de la submissió gairebé reverencial als dictats de Berlín i la Troika comunitària.

Més enllà, però, dels resultats electorals, i l’aritmètica purament parlamentària, el què els comicis italians han posat sobre la taula és la crisi del sistema de la raó, si més no, el que sustenta i dóna forma a les cotilles de la democràcia liberal. El populisme ha arrasat, no hi ha dubte. I el pitjor de tot és que no sorprèn, enteneu-me. En un sud europeu cada vegada més esquinçat a causa de la tirania del deute i els efectes –i percepcions- de l’exclusió social el circ electoral no passa de ser gaire cosa més que un trist i anodí espectacle només al servei de lo grotesc. El cavagliere i el còmic genovès en donen bona constància, és cert. Però siguem clars, i deixem-nos d’eufemismes. Tampoc és que la resta de candidats, entre els que destaquen el del BundesBank –Mario Monti- i el del socialiberalisme –Pier Luigi Bersani-, hagin ajustat els seus respectius idearis a la demanda social, i l’exigència històrica. Suposo que ja sabeu al què em refereixo. Cap dels dos no ha sabut (o no ha volgut) escapar de la demagògia d’un discurs que promet “no tocar els fonaments socials del benestar” per no “fer recaure el pes de la crisi en els més vulnerables”, mentre segueixen claudicant davant la cultura “del no hi ha més remei” i segueixen estimbant-se en la ineficàcia de l’austeritat.   

La ironia de tot plegat, si se’m permet l’expressió, és que sigui Itàlia la que despulli les vergonyes del nostre temps, i denunciï la decadència del seu sistema social. I dic irònic perquè és precisament a Itàlia on tot això de la modernitat comença a caminar. No tant sols en la seva justificació política i filosòfica, amb els Médici, Galileu, Leonardo i Maquiavel, sinó també en el seu esdevenir més purament econòmic. De fet, i com ens recorda Fernand Braudel, el gran historiador francès de l’Escola dels Annals, el capitalisme és un invent genovès i venecià, encara que dissenyat en les seves línies hegemòniques pels anglesos.

És lícit pensar, amb tot, que tal ironia no sigui compartida pels militants del teleologisme neoliberal. Però ni la inconsciència, ni la negligència, poden fer de l’evidència una fal·làcia més. El problema d’Europa no és econòmic. No fotem! El problema d’Europa és de model. A la pèrdua de pes internacional específic degut a l’esfondrament del sistema de centres i perifèries capitalista, Europa només ha sabut respondre aplicant de nou, i en territori propi, les receptes d’explotació i alienació tantes vegades practicades a la història, amb la vaga esperança de retrobar, així, la competitivitat perduda davant dels nous (i vells) centres de poder econòmic (Xina. Índia, Brasil, EUA...). Tal recepta, a més de condemnar a la pobresa i l’ostracisme el 99% de la població, parteix d’un supòsit equivocat, que és aquell que diu que els frenètics ritmes de producció i consum occidentals podran mantenir-se a perpetuïtat en el si d’un planeta finit.

Si no som capaços, doncs, de trencar aquest cercle viciós, plantejant una reinversió de les necessitats socials d’acord a les tesis del decreixement i la sostenibilitat, i als principis de la justícia i la igualtat, estem condemnats a repetir-nos. Amb la salvetat, això si, que aquesta vegada no hi ha keynesianisme que valgui.