El president Carles Puigdemont ha demanat aquest dilluns a TV3 i a Catalunya Ràdio que els debats de candidats per a les eleccions del 12-M se celebrin a la Catalunya Nord. Així ho ha proposat formalment el cap de campanya de Junts als responsables dels dos mitjans públics de Catalunya, argumentant la "igualtat de condicions" entre tots els presidenciables.  

És cert que la situació judicial que afronta l'expresident i líder de Junts és, com a mínim, complexa. És per això que els caps de cartell de la resta de formacions admeten que la presència del presidenciable de Junts sigui telemàtica, una circumstància sens dubte extraordinària però que fa factible des del punt de vista tècnic la celebració d'un debat amb garanties plenes per exposar i debatre propostes amb tots els caps de llista.  

Divendres passat, va ser el president Pere Aragonès qui va proposar a Puigdemont la possibilitat d'un cara a cara a celebrar a la Catalunya Nord. Una proposta que va fer extensiva a Salvador Illa per fer un debat a tres. Al candidat del PSC li va faltar temps per rebutjar la iniciativa. Avui, Puigdemont ja reclama celebrar els debats electorals a la Catalunya Nord. En política, sovint obrir una escletxa al populisme fa que el contrincant respongui incrementant l'aposta.  Pel que fa als debats, el que ha de predominar és el dret dels ciutadans a escoltar tots els candidats. Si les circumstàncies judicials del president Puigdemont fan impossible la seva presència física fins que no estigui aprovada la llei d'amnistia, cosa que és òbvia, la priorització del servei públic l'ha de dur a estar predisposat a participar en els encontres amb els seus adversaris. 

Com sol passar amb massa freqüència en la política catalana, hi ha una permanent tendència a la teatralització de les posicions pròpies. Ningú resta al marge d'aquest corrent, que s'ha estès fins a convertir-se en un tret de la política actual en molts països. El postprocés té molt de pressió escènica i aparença i ningú n'està al marge. Tampoc, no cal dir, els partits que s'anomenen constitucionalistes i tota la política espanyola, que ha fet de la gesticulació la seva característica essencial. Però seria imaginable això en un altre procés sobiranista? Aquestes propostes, com la de celebrar debats a la Catalunya Nord, no treuen rigor a la causa que es defensa? 

Sovint és convenient recórrer a la història comparada per calibrar l'encert o serietat de les diferents propostes. La societat basca -que vota aquest 21 d'abril- ha generat atracció en amplis sectors del sobiranisme català. Euskadi ha viscut en les dècades anteriors situacions més tràgiques que les catalanes i per les dues bandes del conflicte. I fins i tot en els moments més tenebrosos de la repressió de l'Estat i de la violència, mai s'ha cedit tot el protagonisme a l'escenificació o l'aparença. Allí sempre han estat conscients que el debat polític és una cosa seriosa.