Ningú no pot negar que el gir argumental de Pedro Sánchez ha estat espectacular. Primer, perquè ha aconseguit ser president del Govern central quan era inimaginable, revitalitzant el seu propi escenari de futur quan ja era part del passat més insubstancial. Segon, per l'impacte aconseguit pel que fa al nomenament d'un executiu de "ministras y de ministros" amb noms cridaners, coneguts i amb una majoria admirable de dones.
 
Justament perquè el gir argumental ha estat tan espectacular –d'espectacle, mai millor dit– que no servirà de res si no ve acompanyat d'un cop de timó, d'una manera diferent d'entomar, d'escriure i de llegir les realitats polítiques que li ha tocat gestionar. Aquest és el veritable quid de la qüestió: quin Sánchez governarà? El que fa de caçador de vots i simpaties amb les eleccions al punt de mira, o bé el que pacta el desmantellament de l'autogovern català? El que diu paraules tan buides com boniques, o bé el que és capaç de qualificar Quim Torra de "Le Pen espanyol"? El que s'anima a dir que exercirà el diàleg amb Catalunya, o bé el que actua com a titella del poder fàctic dels seus "Barons"?
 
Sánchez haurà de resoldre ben aviat el misteri. Haurà de decidir entre la renovació urgent d'una classe política desprestigiada i esgotada, o bé aturar l'avenç d'un estat no democràtic. Haurà de triar si "neteja" Badalona amb la companyia d'Albiol, o si estén la mà al sobiranisme per construir alguna cosa de profit. Haurà de dir-nos què pensa de la vocació "desinfectant" de Borrell, del clam de tots els qui asseguren haver patit tortures mentre Grande-Marlaska xiulava, de si creu que Borrell –ineludible Borrell– té dret a menysprear Junqueras amb la màxima baixesa possible mentre aquest és a la presó.

Decideixi's, senyor Sánchez. La presidència no és allò que passa mentre juguem a ser importants. És allò que fem per ser-ho.