La indissoluble unitat d’Espanya no pot ser l’argument d’autoritat de cap govern democràtic de l’Estat per afrontar el diàleg amb Catalunya. S’assembla massa al suposat destí universal franquista per ser acceptat. Tampoc està resultant una gran idea la proclama permanent del nacionalisme més eufòric del farem el què volem petit qui peti, malgrat estar a l’empara del dret a decidir de la nació, que dóna molta força moral però poca eficàcia legal.

És difícil intuir quan es posaran a negociar de veritat les dues parts. Aquest front no avançarà mentre no es reconeguin mútuament la legitimitat de les posicions i el caràcter democràtic de les mateixes. El càlcul electoralista prima sobre els riscos reals de l’allunyament de les parts. El PP entén la seva intransigència i les seves amenaces d’involució com una aposta segura per guanyar vots i ERC confia cegament en la bandera de la independència inevitable per continuar millorant les expectatives electorals. El PSOE segueix la veta del nacionalisme espanyol per no quedar fora de joc i CDC aguanta l’empenta republicana per no perdre més vots. Aquest error compartit enverina el procés.

Fins ara, només s’han produït manifestacions, declaracions parlamentaries i conferències de premsa, res irreversible, però ens apropem als actes jurídics. Un cop debatuda a les Corts la sol·licitud de cessió de la competència per poder celebrar la consulta, amb un resultat perfectament previsible, podrem comprovar la predisposició d’uns i altres per fer efectives les seves valents paraules. Els uns, convocant el poble de Catalunya a pronunciar-se sobre el seu futur, a partir d’una majoria parlamentaria prou sòlida; els altres impugnant l’acord, potser inhabilitant a les autoritats que firmin documents oficials que puguin ser considerats il·legals. No podem descartar alguna maniobra dilatòria promoguda per la por escènica d’allò inevitable, o el realisme, que també tindran els seus segons de glòria.

PP i PSOE han obert la trinxera de la legalitat per esperar el bloc independentista que avança alegrament a base de celebracions de dies històrics. Ni un ni altra bàndol semblen predisposats a fer política fins que la força dels fets anunciï un camí de difícil retorn per cadascun d’ells. No hi som encara, però si una cosa sembla clara avui és que hi arribarem. Com a poc, ens podem anar preparant per a una nova etapa de defensa dels principis elementals de la democràcia.