Crec que avui dia des del catalanisme hi ha dues qüestions que estan clares i, a més, interrelacionades: primera, Catalunya pateix un dèficit fiscal insuportable i injust i, segona, Catalunya és una nació i, per raons històriques i també contemporànies, necessita un estat propi. I el necessita d’una forma urgent.

Segons els darrers estudis oficials, de l’estat o de la Generalitat, o els d’organismes no oficials, el 2005, el dèficit fiscal de Catalunya –la diferència entre el que es recapta a Catalunya mitjançant els impostos i que se’n va a Madrid menys el que torna d’allà en forma de despeses a Catalunya- (dit d’una altra manera, la nostra aportació a la “solidaritat” amb les regions espanyoles) oscil·lava entre el 6,4% i el 10,2% del PIB segons el mètode escollit per calcular-lo. És a dir, el dèficit fiscal estava en aquell moment entre els 10.000 i els 18.500 milions de euros anuals, o sigui entre els 1.600 i els 2.600 euros per habitant i any. Suposant que aquests percentatges respecte al PIB s’haguessin mantingut, el 2010 el dèficit fiscal hauria estat entre els 13.400 i els 21.500 milions d’euros anuals, o sigui entre els 1.790 i els 2.900 euros per habitant i any. Aquest espoli fiscal de Catalunya, que no es pot comparar amb cap altre regió europea ni del món desenvolupat, especialment entre les que tenen un nivell de renda per càpita similar, limita enormement la nostra capacitat de creixement econòmic, les possibilitats de millorar la competitivitat de les nostres empreses, així com les possibilitats d’augmentar el nivell de vida i de benestar de la majoria de la població. Imaginem-nos tot el que podria fer el nostre govern o el nostre sector privat amb aquests diners. O encara que només fos amb les tres quartes parts o la meitat d’aquests recursos econòmics.

Per tant, i conseqüentment, la disminució del dèficit fiscal ha estat i és un objectiu fonamental del catalanisme per aconseguir que la nostra economia i les nostres empreses puguin ser més competitives, per a poder créixer d’una forma sostenible i per a poder millorar els serveis socials bàsics i el benestar de la gent. Tanmateix, és també absolutament necessari per a evitar el què Ramon Trias Fargas va anomenar “la narració d’una asfíxia premeditada”, per a no haver de suportar el que ell va advertir fa més de vint-i-cinc anys: “Des del primer dia, la gent de Madrid comprèn que la manera més eficaç d’escanyar la nostra autonomia passa per fer-nos el pacte de la fam. Una autonomia sense diners és com un ciclista sense bicicleta”.

La disminució del dèficit fiscal era, doncs, un objectiu molt principal de l’Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya el setembre de 2005. Val la pena rellegir-ne el títol VI i algunes disposicions addicionals i finals: hi podem trobar bilateralisme amb l’estat, sobirania financera en els ingressos i la “clau de la caixa”, i també en les despeses, referència explícita a la reducció progressiva del dèficit fiscal i també a l’equiparació gradual als resultats de les comunitats autònomes amb concert econòmic. Això va saltar pels aires per la oposició de l’aparell del PSC i del PSOE, pel nerviosisme d’algunes “forces vives” de la burgesia catalana, i en algun cas suposadament catalanista, per la claudicació d’Artur Mas que, el 21 de gener de 2006, va pactar amb Zapatero una retallada de l’Estatut del Parlament, especialment significativa en l’àmbit del finançament. D’això, així com del procés de negociació del nou model de finançament un cop aprovat l’Estatut, en podem parlar amb més detall i profunditat un altre dia, o potser no perquè, de fet, és aigua passada.

I la disminució del dèficit fiscal català continua essent un objectiu fonamental pel país. Per això és important que el principal partit del país, CiU, es presentés a les eleccions al Parlament de Catalunya de 2010 amb un programa en el que n’eren elements essencials la reivindicació del dret a decidir així com la d’un model de finançament propi com el concert econòmic. A les eleccions al parlament espanyol de 2011 es continua apostant pel dret a decidir i per un model propi, singular, de finançament: el pacte fiscal. Si repassem el programa (pàgines 137-138) veurem que el pacte fiscal proposat és molt semblant al concert econòmic però també al que deia l’estatut del Parlament de 2005. Poden comparar-ho i ho veuran, tot es pot trobar a Internet.

Benvingut, doncs, el pacte fiscal; benvinguts al club dels que des de fa molt temps hem defensat el concert o un model similar. Tanmateix, i d’això també n’hauré de parlar un altre dia, crec que en l’actual situació de la política espanyola, amb la gran crisi econòmica i financera, amb els aires que es respiren actualment a la Unió Europea, el pacte fiscal/concert econòmic és a la pràctica una missió impossible, o quasi. Tot i les seves dificultats innegables, avui pot ser fins i tot més factible la consecució d’un estat propi. En aquest sentit, potser Escòcia ens pot ensenyar algunes coses.