El president Pere Aragonès ha rebut aquest dilluns l'informe del consell acadèmic sobre l'acord de claredat que ha d'obrir una via per entomar el conflicte entre Catalunya i l'Estat. L'informe ofereix fins a cinc opcions de referèndum i el president n'ha fet seva una, una consulta sobre la independència acordada amb l'Estat i en què votin els ciutadans de Catalunya. De moment, però, no sembla que l'acord de claredat hagi de rebre la complicitat d'altres forces polítiques més enllà d'ERC.

En favor de l'acord de claredat s'ha de dir que és una proposta sorgida del Govern amb voluntat de generar sinergies amb sectors diversos de la societat civil. Un fet si més no que s'ha de destacar venint d'anys de tensió entre els dos blocs que han polaritzat la vida política (independentistes versus constitucionalistes) i també en el si de cadascun d'ells. Ho demostra la pluralitat dels acadèmics que hi han treballat durant sis mesos. A més, es tracta, si més no, d'una proposta elaborada que ha ser acollida amb respecte. 

Però el cert és que l'estratègia de l'acord no troba més escalf que el del Govern i el partit que li dona suport. Enmig d'unes difícils negociacions d'investidura d'un president espanyol, es dona la paradoxa curiosa que les forces sobiranistes negocien per separat amb Pedro Sánchez i ho fan amb un discurs ambiciós, però són incapaces o no pretenen pas mancomunar esforços. Encara no hi ha una proposta catalana per presentar a l'Estat per resoldre el conflicte polític i trobi un ampli consens, ni tan sols entre l'independentisme.

Tampoc en la resta del catalanisme, pensant sobretot en el PSC, s'ha dissenyat un projecte per a Catalunya que pugui ser posat sobre la taula de l'Estat. Una realitat que a hores d'ara crida l'atenció. Els grans acords entre Catalunya i l'Estat, quan s'han produït, s'han fet en base a grans plataformes unitàries, o si més no molt àmplies. Només cal recordar els anys de la Transició. 

Caldria, doncs, definir la claredat. I això ho hauria de fer el gruix de la classe política catalana. Es fa difícil de pensar que un president espanyol, fins i tot en el cas que estigués predisposat a grans encontres amb Catalunya, es trobi motivat per avançar en una negociació política seriosa si davant seu hi troba una coral d'interlocutors anant cadascun d'ells per la seva banda. Més enllà, això sí, de resoldre com abans millor la carpeta de la seva investidura.