Soc de les que agrano, utilitzo el lo, m'assento i dic este i esta. Oi que m'enteneu? Tat que ens entenem? I si parem l'orella? I si ens escoltem una mica més? Soc de les Terres de l'Ebre i parlo ebrenc. O català. Com li vulgueu dir. Perquè natros també estimem la llengua. Perquè tenim tot el dret d'expressar-nos tal com som. Siguem periodistes, escrivim articles o parlem amb el veí de l'escala. Al meu poble o a Barcelona.
La periodista Fàtima Llambrich, de l'Ametlla de Mar, ha estat víctima aquesta setmana dels talibans de la llengua. D'aquells que es consideren els guardians del català estàndard. Els que pensen que als mitjans de comunicació tots hem de parlar igual. Català oriental, vaja. En un tuit, l'escriptor Víctor Alexandre criticava que en una peça del TN l'ebrenca havia utilitzat les paraules assustat i detràs. Molts li recordaven que són termes que apareixen al diccionari Alcover-Moll. Però ell insistia que si la notícia és de Barcelona, la periodista ha d'utilitzar el català estàndard. El que em faltava. O sigui que hem d'adaptar el nostre dialecte al lloc on es produeix la notícia. Aquesta sí que és bona.
Una professora de la universitat em va dir una vegada que mai perdés l'ebrenc. Que no estandarditzés el meu parlar. Que molts mitjans valoraven la pluralitat i que potser trobaria feina abans pel fet de parlar occidental. I ho he exercit fins al dia d'avui. No perquè em donin feina sinó perquè és la meva llengua. És com em sé expressar i com soc jo mateixa. No vull cap privilegi per parlar diferent que una bona part de catalans. Cap premi. Però tampoc permetré que ens ataquin per fer-ho.
Ha costat molts anys escoltar altres dialectes als mitjans de comunicació catalans. Encara recordo quan Lo Cartanyà va aparèixer en escena. Una revolució en aquell moment a la televisió pública però també una caricaturització i burla del parlar de Lleida al límit del mal gust. Per sort, això ha anat canviant. La mateixa Fàtima Llambrich, l'Artur Peguera o el Víctor Sorribes en són un exemple. És bo que hagin mantingut el seu dialecte i també ho és que la cadena ho fomenti.
Però permeteu-me que tiri cap a casa. He estat sis temporades presentant un magazín amb altres periodistes d'arreu de Catalunya. Des d'Osona a Lleida passant per l'Empordà i les Terres de l'Ebre. Un programa de la Xarxa de Comunicació Local, on tothom s'expressa com és, d'on és. Una mostra de la riquesa d'aquest país. I un exemple que si ens escoltem tots ens podem entendre. Potser que ens preocupem més per evitar que es perdi el català i no tant de com el parlem. Bé o malament, l'important és que el parlin.
La periodista Fàtima Llambrich, de l'Ametlla de Mar, ha estat víctima aquesta setmana dels talibans de la llengua. D'aquells que es consideren els guardians del català estàndard. Els que pensen que als mitjans de comunicació tots hem de parlar igual. Català oriental, vaja. En un tuit, l'escriptor Víctor Alexandre criticava que en una peça del TN l'ebrenca havia utilitzat les paraules assustat i detràs. Molts li recordaven que són termes que apareixen al diccionari Alcover-Moll. Però ell insistia que si la notícia és de Barcelona, la periodista ha d'utilitzar el català estàndard. El que em faltava. O sigui que hem d'adaptar el nostre dialecte al lloc on es produeix la notícia. Aquesta sí que és bona.
Una professora de la universitat em va dir una vegada que mai perdés l'ebrenc. Que no estandarditzés el meu parlar. Que molts mitjans valoraven la pluralitat i que potser trobaria feina abans pel fet de parlar occidental. I ho he exercit fins al dia d'avui. No perquè em donin feina sinó perquè és la meva llengua. És com em sé expressar i com soc jo mateixa. No vull cap privilegi per parlar diferent que una bona part de catalans. Cap premi. Però tampoc permetré que ens ataquin per fer-ho.
Ha costat molts anys escoltar altres dialectes als mitjans de comunicació catalans. Encara recordo quan Lo Cartanyà va aparèixer en escena. Una revolució en aquell moment a la televisió pública però també una caricaturització i burla del parlar de Lleida al límit del mal gust. Per sort, això ha anat canviant. La mateixa Fàtima Llambrich, l'Artur Peguera o el Víctor Sorribes en són un exemple. És bo que hagin mantingut el seu dialecte i també ho és que la cadena ho fomenti.
Però permeteu-me que tiri cap a casa. He estat sis temporades presentant un magazín amb altres periodistes d'arreu de Catalunya. Des d'Osona a Lleida passant per l'Empordà i les Terres de l'Ebre. Un programa de la Xarxa de Comunicació Local, on tothom s'expressa com és, d'on és. Una mostra de la riquesa d'aquest país. I un exemple que si ens escoltem tots ens podem entendre. Potser que ens preocupem més per evitar que es perdi el català i no tant de com el parlem. Bé o malament, l'important és que el parlin.