Atribuïda a l’emperador August, reproduint-ne una de grega similar: σπεῦδε βραδέως (spéude bradéos), aquesta expressió adverbial llatina ve com l’anell al dit per reconstruir i superar l’actual moment de tensió que viu Catalunya amb l‘Estat espanyol. Després del tsunami popular de l’11-S, l’autor aposta per posar fil a l’agulla i afanyar-se amb seny i sense treva cap a la celebració d’una consulta popular sobre el dret a decidir, permanentment bombardejat pel Govern central.     

Prou, i massa! L’11S passat Catalunya es plantava per l’experiència conscient d’ésser secularment esclavitzada per avatars històrics d’índole i profunditat diversa, amb ocupació militar inclosa des del 1714, pels permanents intents de genocidi lingüísticocultural,  l’espoli fiscal patit any rere any, durant dècades!, pels dèficits d’infraestructures acumulats -insigne en retards i avaries és la RENFE!, la voluntat de Fomento y Obras Públicas és nul·la de dotar-nos de l’indispensable corredor mediterrani,… mancats encara d’un TGV que enllaci tota aquesta conca amb Europa, … Greuges als quals cal sumar-hi el bloqueig a l’activitat portuària i aeroportuària de ports i aeroports catalans-. Catalunya es planta i reacciona als perversos processos d’espanyolització que acaba de proposar el ministre Wert, pel cop de porta frontal -closa amb pany i forrellat-, a la proposta-petició de pacte fiscal votada pel Parlament, a més d’haver-nos retornat el Tribunal Constitucional un Estatut ribotejat i destralejat de mort en parts importants del seu articulat, quan ja l’havien aprovat prèviament el Parlament de Catalunya, les Corts espanyoles i havia estat refrendat per la ciutadania.

Una societat, la catalana, baldada, a més, per les plantofades etzivades per una i altra crisi encadenades, que veu esvalotar-se el galliner ran del tro sovintejat de caça-bombarders adduint maniobres rutinàries… Ben disposats tenen els  pagesos tota mena d’espantocells als marges de camps i horts per a evitar plagues d’ocellots; innecessari és ara, doncs, Sr. Ministre de Defensa, exhibir i rellevar-los de la seva tasca per tot d’ocellassos-llampec del Ejército del Aire. Una ciutadania escaldada,  morada i ferida en el més pregon de la seva entranya, en l’ànsia i el projecte de ser, també en la immemorial capacitat  i cintura pactista i negociadora degut a la incomprensió, menyspreu i maltracte institucionalitzats en i des del nucli més dur de les estructures de l’Estat, pels Governs de torn, l’Església oficial i la mateixa Corona, institucions totes elles avui en crisi.

Això no obstant, i el rosari dolorós d’inmobrables mesquineses a part, aquesta Catalunya dels ciutadans va sortir al carrer amb to festiu, posat decidit, testa, postura i  compostura ben altes. Unànim fou el clam sorgit a cor què vols, cap què barrines?, plomada la butxaca i malferida la consciència: Prou!, ja n’hi ha prou!, com emulant aquella gallineta d’en Llach oposant-se a pondre cap més ou que no faria més que mantenir-la esclavitzada. PROU!”, s’ha acabat d’anar exprement eixarreïts troncs de bròquil!

Participació ciutadana, multitudinària i pacífica. Ha sorprès a alguns sectors del centralisme espanyol la resposta i massiva participació ciutadana d’enguany a la manifestació de l’11S. Concorrien més raons, causes, motius que facilitats i medis per assistir-hi, atesos els desplaçaments de la gernació     que, a mode de tsunami humà, amarava bona part de la ciutat. Cal estar atents, però. Endegada la bona feina al carrer, convé coronar-la amb èxit democràtic acudint ara a les urnes.

Estesa la corresponent credencial parlamentària, obliden massa sovint els polítics que el poble vol tothora i arreu que se l’escolti, més en situacions de crisi i de complexitat com l’actual en què, ara i adés, es prenen tot de mesures i decisions que l’afecten a nivell europeu, estatal, autonòmic, municipal, veïnal o fins i tot familiar. Al sí de les llars com a l’interior dels barris, pobles o municipis és fonamental establir mecanismes àgils i ponts de diàleg transitables abans de prendre decisions que afectin als seus membres, col·lectius i entitats. Els constants incompliments per part de l’Estat, els dèficits de tot ordre, com dèiem,  les carències i necessitats actuals obliguen a crear l’òrgan que ens permeti acabar amb aquesta situació, sortir-ne airosos, alliberar-nos-en el més aviat posible,  sense presses, i sense pauses. Només amb aquesta voluntat i disposició persones, entitats i associacions es comprometen a participar, posar-hi el coll tot i ser conscients que no pel fet de cridar s’és millor atès, ni es té més raó, ni per plorar s’obté millor pit, ni s’omple més la panxa. Cap Constitució, per bíblica que pugui semblar, pot fer de tapaboques, sotmetre i corprimir sentiments, voluntats i raons democràticament expressades i aprovades.

Escoltar i ser escoltat, heus ací la primera i indispensable condició i eina democràtica. De res serveixen els monòtons quan no autoritaris “no” a tot,  sistemàtics i sistèmics, ni les obscures quan no obscenes amenaces d’ultratomba cavernària o les exigències de l’”es lo que hay”, com si d’un menú amb daurades llenties es tractés. Diuen ara que ens estimen, que els catalans “hacemos cosas” (per cert no són homologables a La pèssima gestió dels “hilillos de plastilina”) i que els agrada l’exquisit pa amb tomàquet. Ara pla! Sants paus i santes paules caiguts del cavall! Verdes eren, tan de pressa han madurat(¡), i a contranatura?

Pluja de gestos i manifestos: Espinosa flor (!), sense estiu. A misses dites i rosaris passats sorgeix un grapat d’intel·lectuals salvadors de la pàtria, amb alguna mostra de mala consciência ... democràtica(!). Se’ls agraeix el detall. Millor tard que mai.  A quin son estaven, a quin cel romanien quan el Tribunal Constitucional esmicolava l’Estatut, i s’hi proclamava contrari amb una sentència política? Conversos, en la forma, vaja!, ignoro si redimits. Penitència hauran de Monseñor Rouco… Fan salat, arriben amb la RENFE de torn, amb el to propi d’aquell assetjador que s’adona, mirant enrere, que hi deixa víctimes. Tot digne d’un casolà “quan fou mort el combregaren!”. Bo fora desenvolupar-ho a to de vaudeville: “Espanyols conversos ja no bescanten idíl·liques quimeres catalanes”. Necessitat apreta i crea l’òrgan, “intellectus apretatus discurrit” sentenciaven els clàssics.

No ens enganyem. El flirteig sobtat amb Catalunya durarà el temps que duri la campanya electoral, millor dit,  canviarà tan sols de to, anant bé perquè, centrada en Catalunya, en comtesa electoralista s’hi està quasi sempre per tal d’humiliar, sotmetre i estigmatitzar aquest poble. Ens volen sí! atemorits, embitlletats, sotmesos, desmotivats, desmobilitzats, retuts o conversos: necessita el senyor Wert “españolizarnos” ni que sigui retallant drets inalienables a les persones i pobles. Som i serem destinataris de més d’una gèlida i empostissada carantoina; de tant que t’estimo que t’abonyego; coses de flirtejador amb nul·la grapa seductora; d’un salomon disposat a dividir um infant-fill entre dues dones en litigi sobre qui n’és la mare,...   Atureu-vos a reparar-ho: bufetada rere bufetada i algun petonot de fel, vaja! el flirteig serà tan efímer i interessat com el petonàs de Judes.

Si el dret a votar i decidir el futur d’un poble, si l’anhelada independència dels catalans fos tan dolenta com ens la pinten ara per distreure’ns, acovardir-nos i per tal que ens deixem de quimeres, hem de pensar que, recreant un imaginat adagi nipó, ja ens l’haurien duta a casa temps ha amb algun ocellot supersònic degudament embolicada amb paper cel·lofana, i servida en daurada safata, en presència de totes les altes autoritats de Palacio i del Reino, sota tonada d’al·leluies, les càmeres de TVE i la benedicció del Cardenal Primat d’Espanya quan no del propi Nunci. Aital benefici hauria de ser solemnitzat amb tot el ferro més escaient, per tal d’atorgar-li versemblança i obtenir-ne  indulgències. Escena litúrgicoprotocolària que s’han estalviat. Per què?

Pinten bastos. Per més que Europa apreti no sembla fàcil reformar la Constitución española versus un estat federal  cas de voler “la Superación del Estado de las Autonomías” -a què apuntava recentment el sociòleg Ignacio Sotelo a El País (5/19/2012, p.33)-.  De laberíntica titlla la situació constitucional del cafè per a tothom, tant descafeïnat i indigest que no satisfà ja a la dreta que pugna per no desprendre’s de l’Estat unitari –té, per tant, un front obert a l’exterior amb la UE que vol restar sobirania als Estats-, i un altre d’intern, amb les comunitats històriques, bàsicament Euskadi i Catalunya –el PP de moment salva els mobles al feu gallec- ja que, amb la recentralització de l’Estat, aquestes s’adonen que es redueix quan no s’esfuma del tot qualsevol il·lusió federal, federalitzadora en primera instància, independentista tal vegada més endavant.

L’Estat com la RENFE fa salat. Ha mancat previsió,  imaginació i voluntat democràtiques. Passen factura l’equivocada gestió econòmica i política, la pèssima administració dels fons europeus, tota mena de corrupteles, els incompliments, befes i maltractaments institucionals envers Catalunya, la venda de fum i allò de l’”España va bien”: Per a qui en va de bé? Grinyolen les rodes i, mancats de vaselina ans a còpia d’anar-los tensionant, es trenquen els cargols que aguanten la gran carcassa de rovellats i inservibles com estan. Fa aigües l’arquitectura estructural externa i interna de l’Estat. Una voluntat democràtica hipotecada va parir l’Estat de les autonomies, avui inservible, vés a saber si, com diu l’autor “la seva supressió podria suposar el fi de la democràcia”. Aquell amagat Rajoy que parlava del “lío europeo” ben retratat quedaria entre prohoms en armar-la de valent. Quines cartes té de recanvi la Cancellera? Perilla la vella Europa i la UE fent pinya en un bon grapat d’Estats internament tocats, tot just encara en procés permanent de reinventar-se, i d’enfortir-se?     

Resten malauradament pocs polítics amb teia de servidors, persones responsables, conscients i intel·ligents que saben que el seu és un mandat del poble, i no tan sols l’oportunitat d’omplir-se la butxaca o de fer-se un lloc en l’estructura i mobilitat social. Tanta mala alimentació i relació secular amb Catalunya ha fet esbotzar el pap, promovent l’esclat de l’ànima col·lectiva ferida en la seva interioritat més íntima, i mostrant a plena llum la inconsistència i el desequilibri territorial de l’esperit solidari, d’una cooperació conduent a mers culs de sac, sense altre retorn que més i més enganys i artilugis de mal veïnatge. La dignitat de moltes persones és així objecte de befa fins al moll de l’os més íntim, i són escarnits els anhels majoritaris,democràticament expressats, de molta i molta gent.  

Ciutadà: participa, vota i decideix. Catalunya s’ha adreçat diverses vegades a Palacio amb to conciliador i voluntat d’encaix, de la mateixa manera que ha parlat també al carrer: el “No a la guerra” compartit amb altres ciutats del món de móns, el rebuig a la sentència -i mort- de l’Estatut, el clamor solidàriament compartit amb els indignats, i el clam recent de l’11-S al carrer d’una força acaparadora i d’un impacte i repercussió inesperat, cabdal i importantíssim. Cobert aquest tram del recorregut popular, toca ara formalitzar-ho a les urnes, de forma unànime també, exercint cadascú el seu dret sobirà al vot, expressant d’una manera palpable, inequívocament lliure i democràtica, la seva opció, opinió i voluntat política.

Molts vam ser al carrer, una i altra vegada, molts més potser volien ser-hi i no pogueren. Les urnes són pròximes a les nostres llars: El proper 25-N exerceix com a ciutadà el teu dret al vot, decideix el present i el futur dels ciutadans d’aquest país. L’avui i el demà de tots està en joc, ho exigeix i s’ho val!   

Des de Sinera: Fiat lux. Aclarim les coses. Tan sols amb serenitat i fair play democràtic podrem diblar prohibicions constitucionalment immobilistes de to feixistoide, l’exigència i la voluntat d”atado y bien atado”, units a la força i per la força, també pel remor de sabres de fons. Renunciem amb plena consciència social a combregar amb les hostiades rodes de molí ofertes immoralment,  sense ètica ni estètica, per una captiva -més que encisadora- i pepeïtzada -més que democratitzada- Conferencia Episcopal Española, millor dit, Estatal. I desitgem i volem, majestat,  dur les nostres necessitats, decisions i voluntats a les urnes, descobrir l’abast i plebiscitar les nostres quimeres, des de la sobirania popular i l’esperit democràtic que ens mobilitza. Consulto obertament a Monsenyor Camino per què és immoral, mancat d’ètica, d’estètica i de democràcia, escoltar el poble al carrer, i a les urnes? Recorda allò dels sepulcres blanquejats? És políticament i democràticament incorrecte, majestat reial, saber, respondre i correspondre al clam que brolla d’una societat civil que es planta a Barcelona i a les mateixes portes i despatxos del Parlament, amb so de pau, dient als seus representants i al món sencer: Prou!, i massa que hem aguantat!  

Amb la il·lusió, ànsia i indefugible necessitat de ser-hi tots,  de participar i de fer pinya, aquella gallineta d’en Llach va passejar-se joiosament cofoia amb tota la seva covada enarborant festivament una munió d’estelades i senyeres en ple centre barceloní, “com no s’havia vist –ni ningú pogut comptar!- mai, de mai” (vox populi, i càlcul diversament estimat per part de les institucions). Difosa i captada urbi et orbe per tot de satèl·lits –a condició és clar de no tenir-los desconnectats i/o de ser sords, orbs quan no fer-se el gallec-, aquella lliçó ciutadana ha estat magistral, amable lector, i esdevé repte, full de control i de ruta per als polítics que sortiran escollits de les urnes dintre d’uns dies.

Precisa era la capçalera senyera: Catalunya nou estat d’Europa, i un clam unànime, decidit i continu: In-inde-in-de-pen-dèn-ci-a!  Sotmesos, sí! De cap manera, però, malferits en el tarannà nostrat, cor, cap, capacitat i invectiva de reacció, en la nostra voluntat de ser, identitat i dignitat personal, de poble, de país i de nació entre altres nacions. No!, un no més que rodó! S’ha atenallat l’esperit d’aquest  poble, castrant-ne la seva voluntat d’existir lliures com a tal,  ens han vençut en batalles, amb burles, manipulacions i tota mena d’excuses de mal pagador; no podran doblegar  ni convèncer, però, la dignitat del poble, ofegar les raons i la voluntat de ser-ho i de mantenir-s’hi, mentre així aquest ho vulgui!  

Serviu-vos i serviu-nos! Ens sobirà del seu destí, el poble, la societat civil catalana va parlar, clar i català, l’11-S, pacíficament, ferm i decidit a mostrar a tothom i a tot l’arc parlamentari el camí a seguir en endavant. M’adreço als votants i als futurs  aspirants a asseure’s al Parlament: Ja no s’hi val a mirar de gairell, fer-se el distret, ni l’orni, cec, sord o mut. Plantant-se d’un pet al Parlament, a pit descobert, so de pau, l’aimada gallineta vol i exigeix respostes, i solucions. En assistir massivament a la manifestació, la societat civil catalana esperonava els seus polítics a donar la cara i correspondre amb el mateix rigor i coratge que ho havia fet ella; per tant,  era el poble, ens sobirà, qui treia –qui els treia- les castanyes del foc, disparava el tret de sortida, i col·locava damunt la taula el tema de fons i les castanyes recremades tot dient-los: serviu-vos i serviu-nos!

Feina i democràticament esmolada l’eina tenen ara al seu abast i sota la seva responsabilitat els polítics que sortiran de les urnes. Urgent és posar fil a l’agulla, a poc a poc perquè tenim pressa, amb afany i il·lusió alhora que amb seny i reflexió, sense barallar-se ni estrellar-se. Ni presses forassenyades ni pauses cofoiament instal·lades en cadires i menjadores parlamentàries. Botiflers a part,  la ciutadania, el país, avui tenallat i col·lapsat, ric tanmateix en il·lusió i lucidesa, exigeix, alhora que transmet, coratge i valentia amb l’ànim de superar l’atzucac present, i llaurar-se un futur europeu i interdependent per a tots, sense diferències, privilegis ni distincions, sense més submissions ni obligacions que les lliurement pactades i acceptades contractualment.