Hem començat l'any 2014. Tots sabem que ens esperen emocions fortes i que ja ningú no es pot amagar al darrera de plantejaments ambigus. Tots ens hem de definir políticament i nacionalment i, evidentment, els partits polítics, també.

Aquest curs entrarà en vigor a l'Estat la Llei Wert, una llei que té com a objectiu acabar amb el nostre sistema educatiu, reduir, tant com sigui possible, la presència del català a les aules, suprimir els continguts curriculars que fan referència a la geografia, història, literatura i cultura nacional catalanes i retornar a l'escola autoritària que, en una societat digital i global com l'actual és garantia de fracàs per a molts.

Tenim dret a decidir i a aplicar el sistema educatiu que hem consensuat i que ha estat aprovat pel nostre Parlament. Ja avaluarem els resultats de la seva aplicació i, si cal, ja hi farem els retocs que convinguin. El somni d'un sistema educatiu propi en un estat propi i que, per tant,  no hagi de sotmetre's a ingerències de fora, és un dels motors principals que ens mobilitza i que justifica la nostra voluntat de ser lliures.

Totes aquestes reflexions em van venir al cap quan, el dimecres passat vaig veure els tres diputats coherents del PSC, Geli, Elena i Ventura, castigats a l'última fila de l'hemicicle. I per què vaig relacionar aquest fet amb l'escola catalana que tenim i que ens volen arrabassar? Doncs perquè el PSC va tenir un paper determinant a l'hora de dissenyar l'escola catalana que ara tenim. Els moviments de renovació pedagògica, les escoles d'estiu amb la Marta Mata, la Maria Rúbies i tants altres van reunir centenars, milers de docents que van treballar intensament per aconseguir l'escola catalana que ara tenim.

No cal dir que l'objectiu de l'escola postfranquista era formar ciutadans arrelats al país, tret fonamental de totes les escoles pedagògicament avançades, ciutadans preparats científicament però, sobretot, ciutadans responsables amb capacitat de pensar per si mateixos. Per això, quan algun alumne tenia un comportament no desitjat se l'enviava al racó de pensar perquè reflexionés sobre el seu comportament i fos capaç de corregir-lo  sense haver de  recórrer a la violència de la imposició. Aquesta pràctica també es va estendre a moltes famílies. Aquesta manera d'actuar posa de manifest el respecte cap a les persones i la confiança vers la seva capacitat per raonar i per decidir.

Al PSC, ara, a uns diputats que defensen allò que estava escrit en el seu programa electoral, que defensen quelcom tan democràtic com demanar que l'Estat ens traspassi les competències per poder exercir  el dret a decidir i que representen una part molt important de militants i de simpatitzants del PSC se'ls envia a l'última fila de l'hemicicle. Un càstig volgudament humiliant que s'aplicava a les escoles franquistes. I el mateix dia i al mateix lloc el senyor Navarro defensa el diàleg. Patètic!

Tot fa baixada al PSC.