El 14 d'octubre, poques hores després que es conegués la sentència del Tribunal Suprem per l'1 d'octubre, que condemnava a cent anys de presó els seus líders, els carrers de Barcelona es van omplir; també els de moltes altres ciutats i desenes de punts crucials a les carreteres es van tallar en actes espontanis –en part– i esperonats també per Tsunami Democràtic. Entre els milers de persones que es van convocar al centre de Barcelona, una corrua va dirigir-se cap a l'aeroport del Prat amb la intenció de bloquejar-lo. El col·lapse va ser total. A la nit, Tsunami Democràtic va difondre un comunicat per canals internacionals amb la veu de Pep Guardiola que criticava la "deriva autoritària d'Espanya" i acabava amb un "Spain: sit and talk".

Com molts dels actes convocats pel Tsunami en les setmanes post-sentència, les directrius van trobar poca oposició general. Un moviment sorgit de la societat civil, sense portaveus, transversal i suprapartidista que propagava consignes per un canal de Telegram. Davant l'estupefacció general, la incertesa, la frustració i el dolor que causava la sentència –i una resposta institucional que no sortia de l'estat de xoc– era més que res.

El 21 d'octubre, coincidint amb una visita llampec del president espanyol en funcions i en campanya, Tsunami va tornar a convocar una seguda davant la delegació del Govern del carrer Mallorca. Aleshores, els manifestants ja anaven proveïts de cartells amb el lema "Spain: sit and talk" que es van tornar a veure en el tall de l'Autopista A-7 al seu pas de la frontera amb França el dia 11 de novembre, l'endemà de les eleccions espanyoles, que revalidaven la victòria del PSOE pels pèls.

La campanya "Spain: sit and talk" ja havia inundat els portals de notícies dels mitjans internacionals. I, amb els resultats de les eleccions i una ultradreta a l'auge, semblava inevitable que el pròxim govern hagués d'entomar alguna reacció –o alguna proposta– davant del problema català.

Coses de l'aritmètica, la formació d'un govern a l'estat espanyol amb PSOE i Podemos necessitava, com a mínim, l'abstenció dels partits independentistes catalans, bascos i gallecs. Contorsionisme parlamentari perquè 10 partits conjuguessin abstencions i suports, i investissin Pedro Sánchez, el President amb menys suport de tota la història de la democràcia espanyola.

De l'acord de negociació entre ERC i el PSOE, se'n va despendre quatre compromisos claus: reconeixement del conflicte, taula bilateral de diàleg, negociació i acord entre governs; interlocució entre el Govern d'Espanya i el Govern de Catalunya i la immediatesa de la posada en marxa d'aquest escenari.

Aquests últims dies hem viscut un espectacle ridícul quan semblava impossible encabir a l'agenda del President Torra la primera cita per l'arrencada de la Mesa de negociació. Ha passat després que, durant l'octubre, assistíssim a un serial televisat i amplificat per tots els canals possibles sobre la no resposta de Sánchez a les trucades del President. Aleshores, allò va ser un acte de deslleialtat institucional, descortesia i actitud xulesca del President Sánchez. Un gest gratuït, tant com la desídia de l'equip del president Torra d'aquesta setmana passada.

Perquè després d'anys d'immobilisme per part dels successius governs espanyols i de la judicialització com a única resposta, per primera vegada, un acord reconeix la naturalesa política del conflicte i dóna tractament d'igualtat entre governs. Garanties i confiances amb les raons profundes del PSOE perquè aquesta negociació arribi a bon port –ja em disculparan– potser no n'hi ha gaires. No es pot oblidar que el PSOE de Pedro Sánchez va votar entusiàsticament a l'aplicació del 155 i va celebrar la sentència del Suprem –on guanyaven les tesis de l'Advocacia de l'Estat– com una victòria pròpia. No, no es pot oblidar.

Però, després de 150 anys de catalanisme polític i deu anys després que el sobiranisme posés en escac l'Estat espanyol, que algú cregui que la política pot ajudar-hi per la via del diàleg i el reconeixement de l'altre, és un primer pas. Minúscul, però un primer pas. Una transició necessària del "Spain: sit and talk" d'autoria anònima a la Mesa Bilateral de Diàleg, Negociació i acord per a la resolució del conflicte polític, de caràcter eminentment polític.

Asseure's al voltant d'una taula no implica la renúncia de cap principi. La política, al capdavall, és això: gestió de la complexitat. L'alternativa és el jugadamestrisme inert i maniqueu que inflama suspicàcies, genera falses expectatives, converteix una part del moviment independentista en una mena de credo i distorsiona la matriu política del conflicte.