Hi ha canvis que semblen de polítiques sectorials però són estructurals, és a dir, han de canviar l’actual organització econòmica, si volen, del poder econòmic per a fer-se realitat. Passa amb el feminisme que alguns creuen que fen un desdoblament lingüístic ja complim amb la dosi i no s’adonen que proposem un canvi radical de l’estructura social en tots els seus àmbits de poder.
En el tema de l’equilibri ecològic del nostre planeta, passa una cosa similar. Alguns creuen que afegint l’adjectiu "sostenible" i lluint el logotip circular de l’agenda de transició ecològica per l’any 2030 ja compleixen amb la dosi d’ecologisme necessari. El tema ambiental és complex. Des de la Cimera pel Clima de Kyoto on es va signar el primer tractat internacional de reducció d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle (1997), el poder polític ha anat acceptant les evidències científiques sobre l’acció antropogènica en el planeta i el risc per a la vida en el nostre propi habitat.
Però els canvis per aconseguir aquestes disminucions de gasos d’efecte hivernacle i l’eliminació de substàncies químiques que empobreixen la biodiversitat o posen en risc la salut dels humans són d’un abast que no sempre s’analitza prou per part dels responsables governamentals. Estan implicats tots els nivells governamentals perquè tots han fet seus els compromisos ambientals. La comunitat mundial, reunida a instàncies de l’ONU, ha anat adquirint compromisos de reducció de tot el que la societat industrial extractiva ha pagat amb destrucció per un model de progrés que ara ens toca depurar.
L’agenda 2030 comporta canvi de procediments, limitacions i costos. Si no ho fes només seria un pamflet retòric, no una agenda governamental, en aquest cas de tots els governs d’Europa. El que cal analitzar permanentment és si les limitacions, canvis productius i costos es distribueixen equilibradament o no. Doncs caldrà combatre la consigna fàcil i antieuropeista de l’antiagendisme amb informació, suport i determinació.
No és fàcil. Per ara no s’ha trobat mesures urbanes que limitin de manera efectiva la contaminació i que hagin passat la revisió de seguretat jurídica. Tampoc la fiscalitat ambiental s’ha aconseguit que sigui progressiva i que els costos de corregir i rectificar un determinat model productiu no recaiguin en els que es veuen obligats a comprar cotxes amb motor antic.
Aquests dies analitzem les sempre vistoses manifestacions de la pagesia. El seu rol en retornar al planeta el seu equilibri ecològic és fonamental. Són un percentatge petit de la població però conreen i protegeixen grans superfícies dels nostres paisatges. Hauríem d’afavorir més pagesia i més territori conreat si no volem que les terres ermes i el bosc sense control ni productivitat ho amari tot.
Parlem molt de burocratització i molt poc de l’impacte de la globalització sobre les rendes agràries: parlem molt de la reducció de determinats productes fitosanitaris o la reducció de gasos d’efecte hivernacle i molt poc de la seva tasca de salvaguarda contra la devastació dels incendis forestals i la importantíssima funció d’alimentar-nos. Tots els nivells governamentals han de tenir aquesta mirada més general en la funció que realitza la pagesia. Han de corregir moltes coses però hem de valorar moltes d’altres, començant per estar disposats a preguntar més sobre l’origen del que comprem als mercats i supermercats.
Aquestes manifestacions de tractors i maquinària agrícola sobre l’asfalt d’autopistes i avingudes tenen un rerefons profund que no s’arreglarà amb bones paraules i ping-pong de responsabilitats entre administracions perquè ja ha tingut la seva translació a la política i als resultats electorals. A Irlanda i als Països Baixos els moviments de suport a l’agricultura han guanyat les eleccions amb el missatge que l’automoció alemanya va aconseguir oposar-se a la prohibició de vehicles de motor d’explosió (amb ús de progressiu de biocombustibles) però l’agricultura ha de complir amb tota l’agenda limitativa.
Avanço el meu compromís mediambiental des de molt jove i la meva mirada sobre la salut del planeta i la de la seva espècie preponderant, els humans, no pot ser més preocupant, però defujo del discurs simplista que sense adobs els tomàquets són més bons i ja se’n sortiran. La Comissió Europea busca reduir un 90% dels gasos d’efecte hivernacle l’any 2040, sempre agafant com a referència les emissions de l’any 1990. Objectiu ambiciós però necessari, ambiciós però dificilíssim si no s’impliquen diferents sectors de la població i el fan seu com un compromís de solidaritat amb les generacions que venen darrere.
El 2030 hauria d’haver-se reduït el 55%, però la darrera actualització (2023) diu que no arribem a disminuir el 30% i no sembla que el 55% pel 2030 sigui a tocar i menys la disminució del 90% pel 2040. Són percentatges molt coneguts entre els experts i les agències governamentals, però poc assumits per la població per a poder entendre el compromís col·lectiu i el cost de sistema productiu i de vida que suposa. La demanda global de carbó, petroli i gas natural sembla que continuarà creixent fins al 2030.
Cal ser clars, transparents, sincers. Si les polítiques mediambientals generen rebuig i aquest malestar el capten els partits d’extrema dreta, les eleccions del mes de juny escoltarem més discurs negacionista climàtic que mai. És molt fàcil oposar-s’hi i molt més difícil acompanyar i explicitar amb fets i recursos als quals enmig de la dificultat del treball diari, han de ser també, agents ambientals.
Transició ecològica ambiciosa i justa, perquè ens hi juguem el planeta, la terra, però per salvar la terra no podem perdre els que la conreen, no pot ser que ho visquin com una càrrega insuportable per manca d’acompanyament i suport. Però aprofitant el malestar perquè els comptes no surten i porten diverses collites en situació de sequera, l’extrema dreta vol capitalitzar les queixes agrícoles per a fer-ne un discurs contra Europa. L’extrema dreta és antieuropeista. Vol controlar-la per destruir-la per dins, i aleshores com farem front a les grans potències mundials?
Hem d’anar amb compte tots plegats que no utilitzin el raonable malestar per unes càrregues que consideren injustament distribuïdes, com a part d’una campanya d’eleccions europees el mes de juny on la coalició fosca dels neofeixistes vol capitalitzar les queixes d’aquests dies. També a Catalunya alguns ho han intentat des de canals de Telegram i alguns grups de difusió de WhatsApp. També hauríem de recordar que Ursula von der Leyen va rebre el suport de Llei i Justícia d’Orban a Hongria o del Moviment 5 Estrelles d’Itàlia. Mai unes eleccions europees havien estat tan aferrades als camins polsosos i als sembrats del nostre entorn.
En el tema de l’equilibri ecològic del nostre planeta, passa una cosa similar. Alguns creuen que afegint l’adjectiu "sostenible" i lluint el logotip circular de l’agenda de transició ecològica per l’any 2030 ja compleixen amb la dosi d’ecologisme necessari. El tema ambiental és complex. Des de la Cimera pel Clima de Kyoto on es va signar el primer tractat internacional de reducció d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle (1997), el poder polític ha anat acceptant les evidències científiques sobre l’acció antropogènica en el planeta i el risc per a la vida en el nostre propi habitat.
Però els canvis per aconseguir aquestes disminucions de gasos d’efecte hivernacle i l’eliminació de substàncies químiques que empobreixen la biodiversitat o posen en risc la salut dels humans són d’un abast que no sempre s’analitza prou per part dels responsables governamentals. Estan implicats tots els nivells governamentals perquè tots han fet seus els compromisos ambientals. La comunitat mundial, reunida a instàncies de l’ONU, ha anat adquirint compromisos de reducció de tot el que la societat industrial extractiva ha pagat amb destrucció per un model de progrés que ara ens toca depurar.
L’agenda 2030 comporta canvi de procediments, limitacions i costos. Si no ho fes només seria un pamflet retòric, no una agenda governamental, en aquest cas de tots els governs d’Europa. El que cal analitzar permanentment és si les limitacions, canvis productius i costos es distribueixen equilibradament o no. Doncs caldrà combatre la consigna fàcil i antieuropeista de l’antiagendisme amb informació, suport i determinació.
No és fàcil. Per ara no s’ha trobat mesures urbanes que limitin de manera efectiva la contaminació i que hagin passat la revisió de seguretat jurídica. Tampoc la fiscalitat ambiental s’ha aconseguit que sigui progressiva i que els costos de corregir i rectificar un determinat model productiu no recaiguin en els que es veuen obligats a comprar cotxes amb motor antic.
Aquests dies analitzem les sempre vistoses manifestacions de la pagesia. El seu rol en retornar al planeta el seu equilibri ecològic és fonamental. Són un percentatge petit de la població però conreen i protegeixen grans superfícies dels nostres paisatges. Hauríem d’afavorir més pagesia i més territori conreat si no volem que les terres ermes i el bosc sense control ni productivitat ho amari tot.
Parlem molt de burocratització i molt poc de l’impacte de la globalització sobre les rendes agràries: parlem molt de la reducció de determinats productes fitosanitaris o la reducció de gasos d’efecte hivernacle i molt poc de la seva tasca de salvaguarda contra la devastació dels incendis forestals i la importantíssima funció d’alimentar-nos. Tots els nivells governamentals han de tenir aquesta mirada més general en la funció que realitza la pagesia. Han de corregir moltes coses però hem de valorar moltes d’altres, començant per estar disposats a preguntar més sobre l’origen del que comprem als mercats i supermercats.
Aquestes manifestacions de tractors i maquinària agrícola sobre l’asfalt d’autopistes i avingudes tenen un rerefons profund que no s’arreglarà amb bones paraules i ping-pong de responsabilitats entre administracions perquè ja ha tingut la seva translació a la política i als resultats electorals. A Irlanda i als Països Baixos els moviments de suport a l’agricultura han guanyat les eleccions amb el missatge que l’automoció alemanya va aconseguir oposar-se a la prohibició de vehicles de motor d’explosió (amb ús de progressiu de biocombustibles) però l’agricultura ha de complir amb tota l’agenda limitativa.
Avanço el meu compromís mediambiental des de molt jove i la meva mirada sobre la salut del planeta i la de la seva espècie preponderant, els humans, no pot ser més preocupant, però defujo del discurs simplista que sense adobs els tomàquets són més bons i ja se’n sortiran. La Comissió Europea busca reduir un 90% dels gasos d’efecte hivernacle l’any 2040, sempre agafant com a referència les emissions de l’any 1990. Objectiu ambiciós però necessari, ambiciós però dificilíssim si no s’impliquen diferents sectors de la població i el fan seu com un compromís de solidaritat amb les generacions que venen darrere.
El 2030 hauria d’haver-se reduït el 55%, però la darrera actualització (2023) diu que no arribem a disminuir el 30% i no sembla que el 55% pel 2030 sigui a tocar i menys la disminució del 90% pel 2040. Són percentatges molt coneguts entre els experts i les agències governamentals, però poc assumits per la població per a poder entendre el compromís col·lectiu i el cost de sistema productiu i de vida que suposa. La demanda global de carbó, petroli i gas natural sembla que continuarà creixent fins al 2030.
Cal ser clars, transparents, sincers. Si les polítiques mediambientals generen rebuig i aquest malestar el capten els partits d’extrema dreta, les eleccions del mes de juny escoltarem més discurs negacionista climàtic que mai. És molt fàcil oposar-s’hi i molt més difícil acompanyar i explicitar amb fets i recursos als quals enmig de la dificultat del treball diari, han de ser també, agents ambientals.
Transició ecològica ambiciosa i justa, perquè ens hi juguem el planeta, la terra, però per salvar la terra no podem perdre els que la conreen, no pot ser que ho visquin com una càrrega insuportable per manca d’acompanyament i suport. Però aprofitant el malestar perquè els comptes no surten i porten diverses collites en situació de sequera, l’extrema dreta vol capitalitzar les queixes agrícoles per a fer-ne un discurs contra Europa. L’extrema dreta és antieuropeista. Vol controlar-la per destruir-la per dins, i aleshores com farem front a les grans potències mundials?
Hem d’anar amb compte tots plegats que no utilitzin el raonable malestar per unes càrregues que consideren injustament distribuïdes, com a part d’una campanya d’eleccions europees el mes de juny on la coalició fosca dels neofeixistes vol capitalitzar les queixes d’aquests dies. També a Catalunya alguns ho han intentat des de canals de Telegram i alguns grups de difusió de WhatsApp. També hauríem de recordar que Ursula von der Leyen va rebre el suport de Llei i Justícia d’Orban a Hongria o del Moviment 5 Estrelles d’Itàlia. Mai unes eleccions europees havien estat tan aferrades als camins polsosos i als sembrats del nostre entorn.