La immigració és en boca de tothom. Sembla que sigui ara que acabin d'arribar més de dos milions de persones d'arreu a Catalunya. Però no: fa molts anys que arriba gent a Catalunya. De fet, a Catalunya sempre hi ha arribat gent. Molta s’hi ha quedat; altra simplement ha passat deixant empremta. Els catalans d'avui som com som gràcies a això.

Ara tothom parla d’immigració i això que es fa difícil opinar sobre el tema perquè de seguida ets catalogat de racista o bonista. En canvi, jo crec que la gent som més complexes que aquestes dues etiquetes. Ni tenir humanisme no et converteix en bonista, ni defensar que s’han de fer les coses d’una altra manera et converteix en racista.

Dit d’una altra manera, reconèixer que la immigració ens ha fet molt bé i que la diversitat ben portada és una fortalesa —ho crec fermament— no està renyit amb reconèixer que en els últims anys ha arribat molta gent i que la cohesió social i nacional, a hores d'ara, està en joc. Que alguns dels teus millors amics siguin fills d'immigrants no està renyit amb considerar que s'han de controlar els fluxos migratoris. Defensar que a les persones que arriben se'ls ha de parlar de drets i deures per igual no et converteix en persona d'extrema dreta. I amb la mateixa convicció que creiem que s’han de repensar les polítiques d'acollida, ens indignem quan algunes persones criminalitzen i insulten, dia sí dia també, els nostres veïns, companys d'escola, de feina i de vida.

I entre tanta cridòria crec que la majoria de gent és aquí. Al centre de dos extrems antagònics i que es retroalimenten. Hem de gestionar i condicionar millor els fluxos migratoris i hem d’aconseguir que les persones que han arribat en els últims anys a Catalunya es facin seu aquest país, la nostra llengua i cultura, que s’enfortirà amb les seves.

Fa quinze anys, quan encara ningú no parlava d'immigració —i n'arribava molta!—, un polític i activista amb mirada llarga com Àngel Colom ja advertia que calia integrar al catalanisme les persones que arribaven. Aquesta idea, amb valentia i altura de mires, el president Artur Mas la va assumir com a pròpia i, en el marc de la Casa Gran del Catalanisme, va crear la Fundació Nous Catalans amb Colom al capdavant.

Aquella fundació treballava per la cohesió nacional i deia a les persones que arribaven que no s'havien de conformar sent immigrants tota la vida, ni tampoc mers ciutadans: podien ser nous catalans i noves catalanes, sense renunciar a la seva nacionalitat d’origen, si s'esforçaven i treballaven per un projecte comú. D’aquí en va sortir la catalanització de molts esdeveniments culturals, cursos de coneixement del país, formació en llengua, societat i valors per a imams, promoció de les seleccions catalanes d’alguns esports vinculats a la immigració, com ara el Criquet, grans mobilitzacions de col·lectius a les grans manifestacions de país de l’època, o concursos de músiques llatines en català.

Les circumstàncies polítiques del moment van fer que la Fundació tanqués. Un fet viscut amb tristor per moltes persones, per moltes entitats. I per mi, que en aquells temps era el sotsdirector de la Fundació Nous Catalans. És en aquest rol que avui escric aquest article amb el qual pretenc fer valdre una associació que s’ha presentat aquest mes de juny: l'Associació Catalans Segle 21. Una entitat capitanejada per la Rahma El Badoui i altres joves que van venir de nens, o que ja han nascut aquí, han estudiat -o no- i han fet les coses bé, i que no es consideren nous catalans sinó uns catalans més.

S’organitzen i es reivindiquen per tenir veu en una Catalunya on tothom parla d'immigració, on cada dia es destaquen, s’amplifiquen i es generalitzen les coses dolentes que fan uns pocs immigrants, on hem après massa fàcilment a deshumanitzar i a posar mots despectius —i a expressar-los en veu alta!— als nostres veïns i veïnes. I ho han fet, primer, anant a buscar la Flama del Canigó al cim de la muntanya emblemàtica i, segon, entregant-la durant la revetlla de Sant Joan, acompanyats del president Artur Mas i de l’Àngel Colom, a diverses entitats de la immigració que s’estimen molt Catalunya. Com deia al començament, és molt important gestionar i condicionar millor els fluxos migratoris que vindran. Tan important com treballar per la cohesió nacional dels que ja són aquí. Ni la primera cosa ens fa racistes ni la segona bonistes. I aquí és on molts ens trobem còmodes. Endavant, Rahma. Gràcies per posar-t'hi.