Del Cruyff jugador al Cruyff entrenador, el Dream Team i el president Laporta, el mestre Guardiola, el bon joc, l'ofici i la Masia. Les darreres dècades d'història blaugrana han alterat la genètica del barcelonisme. L'ànima de l'afició, la seva vivència blaugrana, ha fet un gir radical. Hi ha els nous culers, la seva moral de victòria i l'orgull d'un gran equip global, i els altres, els culers d'abans. Els derrotistes que viuen els gols amb l'angoixa del perdedor i l'amenaça de la frustració permanent que tot ho enfosqueix. Els nous culers miren els vells amb intriga i incomprensió, sense acabar d'entendre la dèria dels que viuen ancorats en aquell equip adolorit que posava més atenció i esforç en l'odi al rival que en la pròpia excel·lència. Les analogies entre el futbol i la política són delicades però el fenomen ajuda a entendre l'acceleració del sobiranisme dels darrers anys. Si el futbol fos només futbol no seria el futbol, ja se sap.

Les dues dictadures del segle XX van deixar el catalanisme afeblit i acomplexat. Un moviment vibrant però dèbil, incapaç de plantar cara a l'Estat, obligat al contraatac, eternament a la defensiva. Un país d'enamorats de la llengua però amb dificultats per llegir-la i incapaços d'escriure-la. Catalanistes de l'oncle Sam amb la vista clavada a Madrid. Però han passat els anys i les generacions formades durant les darreres quatre dècades han viscut una Catalunya dinàmica i aparentment sòlida que els anima a viure sense por. El país no és lliure, encara, però és ple de catalans lliures amb dificultats per entendre una submissió política i econòmica que resultaria incomprensible sense la pressió i les amenaces de l'Estat. Els nous catalanistes miren als vells com els nous culers als barcelonistes d'abans d'ahir. Sorpresos davant d'aquells que viuen el procés sobiranista amb por i voldrien negociar la derrota quan el joc tot just comença i l'equip juga a l'atac amb control i encert.

Al futbol l'afició condiciona el joc però en democràcia l'afició és el joc i els catalans adolorits del vell catalanisme podrien acabar marcant la diferència entre el tot i el res. Els arguments i les actituds es poden assemblar però seria bo no confondre el discurs de la por i el discurs del poruc. Diferenciant entre els segrestadors i els que carreguen a l'esquena algun deix de la síndrome d'Estocolm. Evitant antagonitzar-los. Sumant-los per acumular forces. Compartint amb ells la confiança en el país. Convidant-los a no tenir por amb una abraçada. Els vells culers també són culers i a darrera hora gairebé tots els catalanistes celebraran els gols i compartiran les alegries i les penes del país.