Hi va haver un temps en què els tecnòcrates eren la resposta adequada als reptes del moment. Quan el camí estava traçat i el que calia era seguir-lo amb diligència, imitant amb una certa habilitat el que altres països europeus ja havien fet abans. Aquella etapa, marcada pel "desarrollismo" i la voluntat de convergència amb Europa, demanava gestors eficients, capaços d’optimitzar recursos i aplicar solucions provades. Però aquell temps ha quedat enrere. Avui el camí ja no es veu, amagat sota la boira del canvi. Els països que abans imitàvem tampoc no tenen respostes clares. Europa, del sud al nord, comparteix, d’una manera o altra, la mateixa desorientació. Els tecnòcrates, sense mapa, corren com gallines sense cap.
És gairebé un tòpic, una idea mil cops repetida, però certa: vivim un moment d’enormes transformacions en tots els àmbits. La digitalització avança a una velocitat vertiginosa. Els canvis tecnològics, que abracen des de la genètica fins a la robòtica, redefineixen les regles del joc econòmic i social. Però no es tracta només de tecnologia, també hi ha mutacions demogràfiques profundes, resultat de la combinació entre la caiguda de la natalitat i els fluxos migratoris. A tot això s’hi afegeix un reequilibri global marcat per l’emergència asiàtica, l’embrutiment dels Estats Units i el paper cada cop més perifèric d’Europa. Tot plegat configura un escenari incert, complex i perillós. Massa preguntes i molt poques certeses.
En aquest context, instal·lar-se en la inèrcia no és una possibilitat. Pocs dels grans problemes que encarem es podran resoldre amb receptes d’ahir. L’envelliment, la tensió al sistema de pensions, l’habitatge, la transició energètica, les infraestructures o la gestió de la immigració són damunt la taula i demanen respostes urgents que encara no sabem intuir. El “qui dia passa, any empeny” pot servir per sobreviure en moments de relativa estabilitat, però esdevé una estratègia fallida quan tot es mou i res no és estable. Els lideratges polítics, socials i econòmics, que parlen per no dir res, ja no fan servei.
Avui, les receptes que han funcionat durant les últimes dècades ja no són garantia d’èxit, ni tan sols de continuïtat. Ens trobem davant d’una exigència d’innovació i imaginació que travessa tots els sectors: l’empresa, sens dubte, però també la política i l’administració. No es tracta només de fer millor el que ja fèiem, sinó d’atrevir-nos a qüestionar bona part d’allò que fins ara donàvem per bo.
El present reclama una nova mena de lideratge. No n’hi ha prou amb tecnòcrates competents. Calen imaginòcrates! Persones i institucions capaces de concebre solucions noves, d’experimentar per decidir quines solucions escalar, de tolerar l’error com a part inevitable del progrés. Si els tecnòcrates saben seguir el camí existent, els imaginòcrates són els qui s’atreveixen a dibuixar-ne de nous. Una actitud que hauria d’impregnar la política, l’administració i el conjunt de la societat. Canviar incentius i remoure barreres amb un entorn normatiu que faciliti i incentivi la innovació, que no penalitzi el fracàs honest ni ofegui la iniciativa amb una burocràcia paralitzant.
Continuar gestionant el present amb les eines del passat és una recepta per a la irrellevància. Caldria un canvi de mentalitat, una aposta decidida per la creativitat i l’audàcia. Una aposta per la joventut i l’atreviment. Ens calen imaginòcrates! I ens calen ara!