Diu Albiol, preguntat sobre l'1-O, que "el millor que podem fer és oblidar tot el que va passar". Ho diu sense despentinar-se, com si fos el guionista més tronat del capítol més sanguinari de Black Mirror, mentre nega les xifres de ferits per la brutalitat de la policia espanyola i titlla els informes de Salut de "gran mentida". Com si no hi haguessin centenars d'imatges i desenes de vídeos, o com si tota la població que va defensar el dret a votar arriscant la seva integritat física visqués en una realitat paral·lela on "rebre" és a l'ordre del dia. El món a l'inrevés, i acceptant la violència com a normalitat.
 
D'entre totes les decepcions viscudes a partir de l'1-O, aquesta és una de les més feridores i sagnants: veure com la violència pot convertir-se en el pa de cada dia, que la llei tingui la força d'un braç armat, que el cop de porra s'hagi instal·lat a les nostres vides com un avís per a navegants. Desafortunadament, això no només és patrimoni d'Albiol, sinó de moltes altres personalitats rellevants de la vida política d'aquest país que han adoptat la violència de l'atac –i el negacionisme posterior– com una forma de fer-se entendre i fer-se respectar. L'últim símptoma dels valors més primaris d'una democràcia massa primitiva.
 
S'ha tornat a veure amb el cas Sixena, fet amb nocturnitat, traïdoria i voluntat d'humiliar. Una operació que demostra que contra Catalunya tot s'hi val i on s'han tornat a veure els cossos policials –la Guàrdia Civil, però també els Mossos, vampiritzats pel 155– en acció contra la ciutadania. I heus ací: una nova demostració de com funciona el diàleg quan prové del corró de la centralitat governamental: sense arguments, sense explicacions, sense raons. A cops, si cal.
 
Fent una ofensiva total, per terra, mar i jutjats. Sense espai per a la dissidència, criminalitzant ideologies, i amb candidats que no tenen l'oportunitat de defensar allò en què creuen. Perquè l'"a por ellos" ha calat profundament en la concepció col·lectiva d'Espanya, tal com demostra que el Suprem no permeti que Jordi Sànchez pugui sortir de la presó per exercir el dret a fer campanya. O que Junqueras, Forn i Jordi Cuixart segueixin comptant dies engarjolats. O que l'amenaça contra periodistes, activistes i ciutadans tingui més a veure amb el linxament ideològic que amb l'acció de la justícia.
 
Fins quan, aquest despropòsit? Fins quan l'ofec del 155? Fins quan la mentida que nega allò que va passar l'1-O? Fins quan les plantofades judicials indiscriminades? Fins quan l'aparell mediàtic de tot un estat disposat a repartir tones de brossa infundada? Fins quan el safareig de baixa estofa i les filtracions d'intimitats interessades? Fins quan aquest retrocés permanent? No queda altre remei que reivindicar el dret a votar, i a fer-ho massivament aquest 21-D. I fer que, d'una vegada per totes, aquesta vella democràcia deixi de funcionar només a cops de porra.