En qualsevol estat democràtic, amb una democràcia madura i consolidada, els seus poders es dediquen a allò que li correspon d’acord a les funcions que tenen encomanades. Dit d’una manera senzilla, el poder legislatiu legisla, el poder executiu governa i el judicial jutja objectivament d’acord als els principis d’un estat de dret. Sense oblidar els principis generals del dret, principis inspiradors en valors ètics i morals. Perquè, senyors, a més de les lleis, les constitucions, hi ha la moralitat, la creença i l’ètica, per aplicar quelcom per fer el bé, mai per fer el mal.

Però sembla ser que tots aquests principis inspiradors que haurien d’estructurar un sistema d’ordenament democràtic, per garantir la seguretat jurídica, social i moral de la societat, avui són difícils de trobar en un estat com l’espanyol. Hem estat observadors, i alhora víctimes de l’ús de la força de forma indiscriminada envers a la seva ciutadania. I encara, hi ha molts, que pensen que la violència ve de la “sublevación” del poble; tot perquè un dia, com en qualsevol estat democràtic, vam decidir anar a votar, i vam optar per votar allò que al seu senyor feudal no li agrada. Cal que el govern espanyol apliqui el que li va recomanar el president del Consell Europeu, Donald Tusk, s’ha d’aplicar sempre la força dels arguments, mai els arguments de la força.

I tot respon, perquè potser, els principis inspiradors d’aquest vell estat, no són altres que els principis inspiradors dels senyors feudals. D’aquells senyors que nomenaven cavallers, comtes, ducs, alcaldes i virreis, on aquests li devien obediència i fidelitat, a canvi de protecció i de poder. I aquest poder s’anava heretant de pares a fills, d’institucions a institucions, pels segles dels segles, gairebé amén.

I hem arribat al punt, que fins i tot, advocats i procuradors,- per sort no tots, solament una minoria de la cúspide-, s’atreveixen a desafiar i a menysprear al poder del poble, a qui representa la sobirania de Catalunya. S’atreveixen amb vestimenta anacrònica dir-li al president del  Parlament, escollit democràticament per la ciutadania catalana “l’has feta bona”; i tot, perquè la màxima autoritat del país, ha defensat obvietats com catedrals: l’existència de presos polítics, la necessitat de garantir la separació de poders i l’agraïment al col·lectiu judicial que s’inspira en els principis del dret. Potser el que més els ha molestat, és que la ciutadania catalana defensarà incansablement la democràcia i la llibertat de persones bones, justes i honestes. Persones que l’únic que han fet és posar-se al servei públic del seu país, al servei de la seva gent, del seu poble.

Però que podem esperar, d’un estat on tots els virreis rivals s’ajunten, per destronar i humiliar, a aquells que han volgut alçar la veu, de forma pacífica i amb les urnes a la mà,  senzillament per construir una societat millor, més social i més justa , i construir-la entre tots i amb tothom. Perquè això no va de vassallatge, va de democràcia.

Però que podem esperar, també, d’aquells que es deien socialistes, i han defensat més que ningú una monarquia anacrònica d’un rei, que defensa la constitució i l’estatut per defensar la unitat d’una pàtria que no existeix com a tal. Institució que s’ha posicionat en contra d’aquells que també en el seu dia eren vassalls seus. Perquè, fins i tot ha oblidat, que en una relació de vassallatge, encara que sigui arcaica, ha d’haver reciprocitat, protecció, mediació, i sobretot, realisme. I un bon rei, no és aquell que llueix bé la corona, que tothom el rep en el besamans; un bon rei és aquell que escolta el poble, i ajuda a trobar solucions per igual entre les parts. Algú li va dir, i té tota la raó, que es pot defensar la constitució i l’estatut de moltes formes, i ell ha optat per la forma inadequada.

Mentrestant, dia que passa, continuen quatre persones empresonades en la més fredor de la Castella feudal, quatre bones persones honestes. Estan passant allí molt de fred, no solament físic, sinó personal (allunyats de les seves famílies i amics, de la seva terra, dels seus afers... ). Empresonades injustament per les seves conviccions polítiques. On aquestes solemnes institucions de l’estat, són les que de forma arbitrària, però amb un poder omnipresent atorgat per aquells que tenen la vara de “mando”, coarten, i fins i tot, castren els drets fonamentals de participació política i llibertat d’expressió d’aquestes bones persones.

Aquestes institucions, no han après que les urnes, els vots, són les úniques que manen, i són les que tantes vegades han parlat a casa nostra. I seran les que tard o d’hora, les úniques en atorgar poder a les institucions. I serà llavors, quan la democràcia s’imposarà versus el vassallatge. Quan la justícia serà justa, la democràcia lliure i el poder no coartarà, sinó que vetllarà per la llibertat de la seva gent. I potser, les monarquies, solament les veurem als llibres d’història.

Per això, com em diu el meu estimat amic, l’Oriol Junqueras, “sumem i sumem, fem de la pluralitat i la diversitat la gran vàlua del nostre poble, i siguem garants de la dignitat de les persones”, perquè solament així, aconseguirem la nostra fita, la democràcia versus el vassallatge.