El passat dimecres, i coincidint amb el seu vintè aniversari, la direcció del diari Gara presentava a l'opinió pública el seu cas. Fem una mica d'història. L'any 1998 el jutge instructor Baltasar Garzón ordenava el tancament "preventiu" del diari Egin (i altres mitjans) per considerar que formaven part de l'entramat d'ETA (a 2009 el Tribunal Suprem va deixar sense efecte la "ilicitud de sus actividades y disolución").

L'any 2003, i apel·lant a la "successió ideològica d'empreses", el mateix jutge obligava al Gara a pagar el deute del primer. Gara havia nascut d'una campanya d'accionariat popular gràcies a les aportacions de persones i col·lectius majoritàriament bascos. Avui, són 3 milions d'euros els que la direcció del Gara ha pactat pagar a la Seguretat Social els pròxims anys per poder tancar el cas. Una sangria econòmica que no han dubtat en anomenar #ExpolioGARA.

Poc s'ha parlat d'aquesta notícia. Com poc es va parlar en el seu moment de la deriva i-liberal que va suposar l'extensió del concepte de terrorisme com a xiclet, per acabar impregnant i punint a persones i col·lectius que fins al moment havien actuat de manera pública i legal. Poc s'ha parlat d'aquells anys foscos, coincidint amb el mandat de José Maria Aznar (el primer recolzat per CiU, el segon amb majoria absoluta), en què l'excepcionalisme antiterrorista ho justificava tot.

Es van legislar importants mesures que feien referència a la responsabilitat penal del menor (permetent inculpar a nens i nenes de 14 anys), de compliment íntegre de les penes (que Estrasburg va posar en dubte), mesures que allargaven el període d'incomunicació (afegint 8 dies als 5 ja previstos), etc. I la llei estrella, la de partits, una reforma "ad hoc" amb l'objectiu d'il·legalitzar els partits de l'esquerra abertzale. PP, PSOE, CiU, CC i Partido Andalucista van sumar els 304 vots favorables perquè aquesta mesura tirés endavant. Al cap de poc, s'il·legalitzaven partits i candidatures.

Diversos membres de la cúpula judicial també tingueren un paper protagonista en l'excepcionalisme. Jutges combatents a l'Audiència Nacional. No es tractava d'aplicar el dret, sinó que el dret era un instrument per aconseguir uns determinants fins. Foren els anys dels macrojudicis i dels teoremes, el més conegut, l'anomenat "sumari 18/98 i més": s'incriminaren activistes, empresaris, periodistes o advocats, alguns d'ells fins i tot de fora de l'òrbita abertzale.

La lluita contra el "entorno" provocà molt patiment humà però també una devaluació de l'estat de dret i de la nostra democràcia. I enquistà el conflicte. Diversos organismes de Nacions Unides i organitzacions de drets humans denunciaren fortament aquesta cultura de l'emergència. No era una anomalia espanyola, certament. Altres estats hi havien recorregut. Però com no es cansava de repetir el que fou Relator de Nacions Unides contra la Tortura Theo Van Boven, un cop es comença, existeix el perill de caure per un "pendent relliscós" de violació de drets fonamentals.

Avui estem davant d'un conflicte de naturalesa diversa. L'independentisme català ha desafiat la unitat d'Espanya. La temptació excepcionalista de diferents instàncies de l'Estat no ha trigat a arribar (tipus penal de rebel·lió i sedició; aplicació presons provisionals). Avui (com ahir i com demà) cal denunciar qualsevol deriva i-liberal per viure en plenitud democràtica. Amb independència del contingut del desafiament; sigui violència armada, màfia o unitat nacional. Perquè caure pel "pendent relliscós" és injust i enquista conflictes. I és en aquesta desvinculació respecte a l'objecte polític i partidista de la disputa on rau fa força del garantisme. És la que permet generar amplies aliances internes i internacionals. Tot un repte pels i les polítiques i activistes que aviat seran jutjades.