El desembre de 2013, en plena crisi econòmica, amb milers de desnonaments i un atur desbocat, el ministre d'economia del PP va aprovar "una nueva Ley de Bases de la Administración Local, que constituya un instrumento adecuado para que nuestros gobiernos locales afronten los complejos retos que les presentan los albores del siglo XXI", però que sobretot es va aprovar per donar compliment estricte al nou article 135 de la constitució de l'estat, aprovat per PP i PSOE d'amagat del poble dos anys abans per assolir l'estabilitat financera que li reclamava Europa.
Se'n diu la Llei Montoro però és la Ley de Racionalización y Sostenibilidad de la Administración Local– més coneguda com la LRSAL- i si volem uns municipis que puguin respondre a les necessitats de la ciutadania, aquesta llei cal derogar-la el més aviat possible. Derogar-la és una urgència de primera necessitat. Passats 5 anys d'aplicació, ja podem reafirmar que la llei Montoro és un instrument que ofega administrativa i econòmicament els municipis, i malgrat alguns dels seus articles han estat suspesos pel Tribunal Constitucional després d'una pluja de recursos, la llei segueix exercint un efecte més que pervers contra el món local. I, per tant, contra els veïns i les veïnes de tots els pobles i ciutats.
Cal dir d'entrada que la LRSAL, una llei d'ampli contingut organitzatiu, no amaga pas el seu veritable objectiu, penjat com un advertiment tot just a l'inici del preàmbul. Trobar-hi el verb consagrar certifica l'amenaça: "La reforma del artículo 135 de la Constitución española (...) consagra la estabilidad presupuestaria como principio rector que debe presidir las actuaciones de todas las Administraciones Públicas. (...) exige nuevas adaptaciones de la normativa básica en materia de Administración local para la adecuada aplicación de los principios de estabilidad presupuestaria, sostenibilidad financiera o eficiencia en el uso de los recursos públicos locales. Todo ello exige adaptar algunos aspectos de la organización y funcionamiento de la Administración local así como mejorar su control económico-financiero". Cal aclarir que de totes les administracions, les locals són les sotmeses a un règim més estricte.
És important advertir que la llei podria arribar a enganyar-nos quan pretén aportar millores organitzatives. Perquè en la diagnosi de les principals problemàtiques dels governs locals detecta mancances plausibles, com el solapament de competències entre governs locals i la resta d'administracions públiques per l'existència de massa nivells de govern, la ineficiència en la gestió, les duplicitats en la prestació de serveis, l'existència d'algunes estructures desproporcionades, poc productives i poc eficients... però sobretot ens podria arribar a seduir perquè parla amb vehemència de fer-li la vida impossible a la corrupció.
Tot molt correcte. Però evidentment, com qui no vol la cosa, també parla d'incompliment en la consolidació fiscal i d'estabilitat pressupostària. I en quin objectiu diríeu que la LRSAL ha focalitzat tots els seus esforços? Efectivament, en el darrer, el que parla d'incompliment en la consolidació fiscal i la necessitat d'estabilitat pressupostària, a base de no deixar invertir, no deixar contractar personal, posar mil i una traves burocràtiques que fan impossible executar el pressupost anual ordinari. I com que tot el que no es gasta va per a pagar deute i rebaixar dèficit, els municipis es converteixen en la principal font extractiva per aconseguir eixugar el deute de l'estat. La seva conclusió, cal fer la vida impossible als ajuntaments i posar-los molt i molt difícil que gastin. La nostra, cal acabar amb aquesta llei per poder posar la política local al servei de la vida.
Montoro va aconseguir el que volia: que els municipis fossin l'instrument per sanejar les arques de l'Estat, al mateix temps que avançava amb un objectiu de fons: debilitar i desprestigiar l'administració pública en general i els governs locals en particular, provocar de facto l'externalització de serveis, i despolititzar la política local, reduint-la a un espai de representació simbòlica. Precisament a l'administració de més proximitat, la que coneix més bé que ningú les necessitats dels seus veïns i veïnes... i la que en rep també les pressions, i lògiques exigències. La crisi com a excusa i oportunitat per implementar agenda neoliberal. Doctrina del xoc en estat pur. De manual. És imprescindible esborrar aquesta llei del mapa.
Perquè en aquesta autèntica caixa negra de la LRSAL, l'arbitrarietat dels cossos de la intervenció de l'Estat en l'aplicació de la regla de la despesa, es troben actualment atrapats els regidors i regidores, alcaldes i alcaldesses dels governs locals, impotents davant una llei estatal que no els deixa fer la feina, encaixant, com poden, les queixes d'una ciutadania que no acaba d'entendre perquè no s'arreglen, amb més diligència, carrers, equipaments, escoles, etc. o perquè no es desenvolupen polítiques públiques amb planificació de mirada llarga. Per no parlar d'uns treballadors públics colgats de paperassa burocràtica, cada dia que passa amb més feina, menys recursos, i més estigmatitzats. Precisament el que vol Montoro.
Cert que alguns ajuntaments han aconseguit dominar la bèstia i desobeir amb mesura la llei en benefici del bé comú: han planificat la seqüència d'un any de superar el sostre de la despesa per no haver de retallar serveis amb dos anys de pla d'ajust, consecutivament, i ho han fet amb plena consciència, amb valentia política i un gran esforç d'execució. Però no són la majoria. Quan el pla d'ajust és una imposició no prevista i única mesura contra la intervenció estatal de les finances locals, qui ho pateix és la ciutadania. Estem parlant de retallades, retallades i més retallades.
Sens dubte que el disseny institucional que ja d'entrada relega el municipi a un paper subsidiari i la pròpia casuística de cada municipi també són factors rellevants que expliquen els problemes en la capacitat operativa dels ajuntaments, però la derogació de la LRSAL i la seva substitució per una altra llei que realment facilités la tasca dels ajuntaments per donar més i millors serveis públics a la ciutadania, ajudaria molt. No oblidem que el municipi és on es desenvolupa i sosté la vida quotidiana de les persones, on aterren les conseqüències de les decisions polítiques i tècniques que es prenen a les altres administracions. Els municipis no tenen ni veu ni vot en la política de quantificar econòmicament pensions o prestacions a la dependència, per exemple, però atendre les desigualtats i la vulnerabilitat que provoca la seva migradesa sobre els cossos i les vides de les persones que les pateixen és responsabilitat municipal. I així tot. Parlem del dret a l'habitatge? És una relació inversament proporcional entre qui té el poder i els recursos i qui té el reclam per la cura i la dignitat de la vida a cada cantonada, a cada camí, a cada plaça, carrer, barri o contrada.
El 2017 el Tribunal Constitucional, en resposta al recurs més potent interposat ja el 2014 contra LRSAL -secundat per gairebé 3000 ajuntaments, entre ells gairebé la totalitat dels catalans- va declarar extingit el principi de conflicte en defensa de l'autonomia local que estableix la Llei Orgànica 7/1999 i segons el qual els ens locals, podien impugnar les lleis o normes amb rang de llei de l'Estat i de les Comunitats Autònomes que lesionen l'autonomia local constitucionalment garantida. Un cop molt dur en contra l'autonomia local. Cal revertir-lo.
Ara que hi ha negociacions per formar un govern a l'estat, és el moment de fer una crida als partits amb representació al Congrés dels Diputats perquè ho posin sobre la taula. Com a exigència. És una urgència, una prioritat. Els milers de càrrecs electes locals ho celebraran, i el més important, la ciutadania ho notarà en la millora de la seva vida diària. Deroguem la Llei Montoro. Ja.
Article conjunt de Dolors Sabater amb Ricard Vilaregut, doctor en Ciència Política que va exercir de coordinador de govern a l’Ajuntament de Badalona en el període 2015-2018.
Se'n diu la Llei Montoro però és la Ley de Racionalización y Sostenibilidad de la Administración Local– més coneguda com la LRSAL- i si volem uns municipis que puguin respondre a les necessitats de la ciutadania, aquesta llei cal derogar-la el més aviat possible. Derogar-la és una urgència de primera necessitat. Passats 5 anys d'aplicació, ja podem reafirmar que la llei Montoro és un instrument que ofega administrativa i econòmicament els municipis, i malgrat alguns dels seus articles han estat suspesos pel Tribunal Constitucional després d'una pluja de recursos, la llei segueix exercint un efecte més que pervers contra el món local. I, per tant, contra els veïns i les veïnes de tots els pobles i ciutats.
Cal dir d'entrada que la LRSAL, una llei d'ampli contingut organitzatiu, no amaga pas el seu veritable objectiu, penjat com un advertiment tot just a l'inici del preàmbul. Trobar-hi el verb consagrar certifica l'amenaça: "La reforma del artículo 135 de la Constitución española (...) consagra la estabilidad presupuestaria como principio rector que debe presidir las actuaciones de todas las Administraciones Públicas. (...) exige nuevas adaptaciones de la normativa básica en materia de Administración local para la adecuada aplicación de los principios de estabilidad presupuestaria, sostenibilidad financiera o eficiencia en el uso de los recursos públicos locales. Todo ello exige adaptar algunos aspectos de la organización y funcionamiento de la Administración local así como mejorar su control económico-financiero". Cal aclarir que de totes les administracions, les locals són les sotmeses a un règim més estricte.
És important advertir que la llei podria arribar a enganyar-nos quan pretén aportar millores organitzatives. Perquè en la diagnosi de les principals problemàtiques dels governs locals detecta mancances plausibles, com el solapament de competències entre governs locals i la resta d'administracions públiques per l'existència de massa nivells de govern, la ineficiència en la gestió, les duplicitats en la prestació de serveis, l'existència d'algunes estructures desproporcionades, poc productives i poc eficients... però sobretot ens podria arribar a seduir perquè parla amb vehemència de fer-li la vida impossible a la corrupció.
Tot molt correcte. Però evidentment, com qui no vol la cosa, també parla d'incompliment en la consolidació fiscal i d'estabilitat pressupostària. I en quin objectiu diríeu que la LRSAL ha focalitzat tots els seus esforços? Efectivament, en el darrer, el que parla d'incompliment en la consolidació fiscal i la necessitat d'estabilitat pressupostària, a base de no deixar invertir, no deixar contractar personal, posar mil i una traves burocràtiques que fan impossible executar el pressupost anual ordinari. I com que tot el que no es gasta va per a pagar deute i rebaixar dèficit, els municipis es converteixen en la principal font extractiva per aconseguir eixugar el deute de l'estat. La seva conclusió, cal fer la vida impossible als ajuntaments i posar-los molt i molt difícil que gastin. La nostra, cal acabar amb aquesta llei per poder posar la política local al servei de la vida.
Montoro va aconseguir el que volia: que els municipis fossin l'instrument per sanejar les arques de l'Estat, al mateix temps que avançava amb un objectiu de fons: debilitar i desprestigiar l'administració pública en general i els governs locals en particular, provocar de facto l'externalització de serveis, i despolititzar la política local, reduint-la a un espai de representació simbòlica. Precisament a l'administració de més proximitat, la que coneix més bé que ningú les necessitats dels seus veïns i veïnes... i la que en rep també les pressions, i lògiques exigències. La crisi com a excusa i oportunitat per implementar agenda neoliberal. Doctrina del xoc en estat pur. De manual. És imprescindible esborrar aquesta llei del mapa.
Perquè en aquesta autèntica caixa negra de la LRSAL, l'arbitrarietat dels cossos de la intervenció de l'Estat en l'aplicació de la regla de la despesa, es troben actualment atrapats els regidors i regidores, alcaldes i alcaldesses dels governs locals, impotents davant una llei estatal que no els deixa fer la feina, encaixant, com poden, les queixes d'una ciutadania que no acaba d'entendre perquè no s'arreglen, amb més diligència, carrers, equipaments, escoles, etc. o perquè no es desenvolupen polítiques públiques amb planificació de mirada llarga. Per no parlar d'uns treballadors públics colgats de paperassa burocràtica, cada dia que passa amb més feina, menys recursos, i més estigmatitzats. Precisament el que vol Montoro.
Cert que alguns ajuntaments han aconseguit dominar la bèstia i desobeir amb mesura la llei en benefici del bé comú: han planificat la seqüència d'un any de superar el sostre de la despesa per no haver de retallar serveis amb dos anys de pla d'ajust, consecutivament, i ho han fet amb plena consciència, amb valentia política i un gran esforç d'execució. Però no són la majoria. Quan el pla d'ajust és una imposició no prevista i única mesura contra la intervenció estatal de les finances locals, qui ho pateix és la ciutadania. Estem parlant de retallades, retallades i més retallades.
Sens dubte que el disseny institucional que ja d'entrada relega el municipi a un paper subsidiari i la pròpia casuística de cada municipi també són factors rellevants que expliquen els problemes en la capacitat operativa dels ajuntaments, però la derogació de la LRSAL i la seva substitució per una altra llei que realment facilités la tasca dels ajuntaments per donar més i millors serveis públics a la ciutadania, ajudaria molt. No oblidem que el municipi és on es desenvolupa i sosté la vida quotidiana de les persones, on aterren les conseqüències de les decisions polítiques i tècniques que es prenen a les altres administracions. Els municipis no tenen ni veu ni vot en la política de quantificar econòmicament pensions o prestacions a la dependència, per exemple, però atendre les desigualtats i la vulnerabilitat que provoca la seva migradesa sobre els cossos i les vides de les persones que les pateixen és responsabilitat municipal. I així tot. Parlem del dret a l'habitatge? És una relació inversament proporcional entre qui té el poder i els recursos i qui té el reclam per la cura i la dignitat de la vida a cada cantonada, a cada camí, a cada plaça, carrer, barri o contrada.
El 2017 el Tribunal Constitucional, en resposta al recurs més potent interposat ja el 2014 contra LRSAL -secundat per gairebé 3000 ajuntaments, entre ells gairebé la totalitat dels catalans- va declarar extingit el principi de conflicte en defensa de l'autonomia local que estableix la Llei Orgànica 7/1999 i segons el qual els ens locals, podien impugnar les lleis o normes amb rang de llei de l'Estat i de les Comunitats Autònomes que lesionen l'autonomia local constitucionalment garantida. Un cop molt dur en contra l'autonomia local. Cal revertir-lo.
Ara que hi ha negociacions per formar un govern a l'estat, és el moment de fer una crida als partits amb representació al Congrés dels Diputats perquè ho posin sobre la taula. Com a exigència. És una urgència, una prioritat. Els milers de càrrecs electes locals ho celebraran, i el més important, la ciutadania ho notarà en la millora de la seva vida diària. Deroguem la Llei Montoro. Ja.
Article conjunt de Dolors Sabater amb Ricard Vilaregut, doctor en Ciència Política que va exercir de coordinador de govern a l’Ajuntament de Badalona en el període 2015-2018.