Diuen que hi ha un grup notable de militants d’ERC, més aviat entre els joves, que diuen sentir-se desconcertats. No m’estranya. De tota manera, no cal ser massa observador per apreciar que una modalitat o altra de desconcert ha envaït els rengles del catalanisme independentista. Molts dels que s’hi van sentir políticament acomodats entre 2010 i 2017 avui es declaren -ens declarem- aplanats per una percepció de confusió, perplexitat i desorientació.
És així per diverses raons. Entre les primeres trobem la penetració del relat del PSOE en la societat catalana. Va associat a l’aplicació del 155. És tan espanyolista com sempre, més suau que el del PP, però enormement cínic. Presenta la societat catalana com a fracturada, incapaç i emmalaltida. Primer va apuntar-se a la ficció populista sobre Catalunya que va desplegar Ciutadans. Després va negar el dret dels catalans a resoldre el problema polític amb un referèndum. Quan va tocar va apuntar-se al 155 i la repressió. I ara assegura que amb la seva política de concòrdia ha salvat Catalunya.
En termes històrics es la continuïtat d’una manera de fer del socialisme espanyol en relació amb Catalunya. L'única variable, certament negativa, és la que expressa el PSC. Mai havia estat tant subsumit per l’estratègia espanyolista del PSOE. Seria bo que els partits independentistes a l’hora d'establir-hi acords tinguessin en compte que en queda del seu catalanisme històric. I seria bo que recordessin que cap acord de finançament s’ha acomplert mai. Cap.
No cal dir, però, que el segon factor desorientador és la pròpia política catalanista. No hi ha dubte que no ha sabut afrontar el trauma que va produir l’octubre del 2017, fins avui no resolt. En la consciència de molts catalans s’havia dibuixat una Catalunya republicana i vivien en un relat polític que permetia explorar i anticipar un futur que deixés enrere les múltiples insuficiències que provocava l’estat espanyol en l’àmbit de la fiscalitat, inversions, finançament, rodalies, autopistes, llengua, cultura, identitat, etc. Fins l’octubre del 2017 van ser molts els catalans engrescats, des d’aleshores s’han multiplicat els desorientats.
Aquella idea de futur que ho relligava tot, aquella aspiració legítima que emmarcava i donava sentit a les lluites quotidianes ha desaparegut de la nostra política. Portem set anys enganxats a un relat defensiu, de presons i exilis, de divisions, de lluites caïnites i de lideratges incoherents. Set anys de plantejaments contradictoris. Set anys políticament col·lapsats. Set anys sense cultura política constituent. Sense relat coherent. Set anys de distanciament creixent entre els dirigents i la base de l’independentisme. I de tot el que no tenim en brolla la desorientació.
I mentrestant, l’espanyolisme fa set anys que guanya avançant a Catalunya. La seva estratègia està funcionant: radicalitzar els líders, aïllar-los de la seves pròpies bases i proposar-se com a salvadors davant d’una gent fanàtica i incapaç i ambigua. I sembla que alguns dels dirigents de l’independentisme s’esforcin en donar-los la raó.
Tots estem contents que gent com la Marta Rovira hagi pogut tornar a Catalunya, però la seves intervencions han multiplicat el desconcert. Anuncia que ve a acabar la feina; però què significa la seva afirmació. Tal vegada proclamar la independència? Potser acabar les estructures d’estat que mai van existir? Acabar la feina és pactar amb el PSC un govern destinat a què? Desnacionalitzar? Què vol exactament ERC? Què guanya la societat catalana prioritzant l’indefinit eix d’esquerres en lloc de l’eix nacional? Potser acabar la feina és netejar el partit de coses inexplicables com això de la propaganda B? En tot cas, quan la líder d’ERC diu que ve a acabar la feina i tot seguit anuncia que les negociacions amb el PSC van pel bon camí expressa un oxímoron i multiplica la confusió.
Ara com ara em preocupa un altre factor de confusió. És de naturalesa diferent, però no estic segur que ens ajudi. Em refereixo, en el cas de JUNTS, al retorn del president Puigdemont. Tots desitgem que el president torni a Catalunya, però no estic segur que el país estigui disposat a defensar-lo. Són molts els que creuen que el detindran i no passarà gran cosa. I em sap greu dir-ho, però jo també crec que el detindran i la petita resposta que puc imaginar no el traurà de la presó.
Tinc la impressió que fins i tot l’espanyolisme vol que torni, i tenen ànsia d’acarnissament. L’Estat, inclòs el PSOE, tenen perfectament assimilada la protesta revolta que tindrà lloc a Catalunya. Sap que es bellugarà el nucli dur i uns quants convençuts, però poca cosa més. Sap que el perímetre actual de l’independentisme s’ha empetitit i la capacitat de mobilització està en hores baixes. No entenc que vol dir el coratjós president del Parlament quan diu que ho té tot preparat per evitar la seva detenció fins del Parlament. I fora?
Sé que el president és valent, sé que és un home honorable i patriota i sé que és lleial al poble català. Però no vull els patriotes valerosos a la presó, els vull en llibertat i sumant per guanyar. I guanyar suposa intel·ligència i estratègia. Sé que de tant en tant calen accions exemplars i arriscades, però les vull quan serveixin per guanyar, no per tornar a perdre.
No vull que el president a l’exili torni i sigui detingut i empresonat. No vull un sacrifici que no serveixi per avançar. La vicesecretària d’ERC torna per acabar la feina. I tot sembla indicar que la feina consisteix en pactar amb el PSC un model de finançament. Massa incoherència, massa draps bruts que rentar, massa partidisme tancat en si mateix, massa política amb el lliri a la mà.
En fi. ERC per un costat, JUNTS per l’altra. La CUP desapareguda. L’ANC disminuïda. En tots cas el president tornant i els dirigents d’ERC especulant amb el pacte amb PSC-PSOE. Com volem que no hi hagi desconcert?
Com va escriure George Orwell, en temps de mentida dir-nos la veritat es converteix en un acte revolucionari. No es tracta només de voler la llibertat, es tracta de saber com lluitar per ella. Recomanaria un esforç per treure la política independentista de l’àmbit emocional. Que les decisions surtin del raonament. Søren Kierkegaard opinava que la vida només pot ser compresa mirant enrere, però ha de ser viscuda mirant endavant. Friedrich Nietzsche ho rematava assegurant que aquell que té un perquè per viure pot suportar gairebé qualsevol com. Tenim un perquè. Lluitem-lo com correspon. Sumant.