Fa mesos vaig escriure un post en el meu bloc personal sobre les cadenes. No les de ferro, sinó les que actualment ens esclavitzen de veritat. Aquelles que ens lliguen— i ben curt— al món que ens envolta, a través de vincles mecànics— o inhumans, per dir-los d’alguna manera. I va ser justament arran de la proliferació d’un missatge sobre els malalts de càncer que coincidia amb la recent mort del meu pare per la mateixa causa. Desafortunada coincidència? No: la vida. 

Totes les setmanes són les de l’educació especial, l’autisme, la dislèxia i el TDA, i tothom se solidaritza amb el nen que han exclòs d’una excursió, amb malalts diversos, etc. “No comparteixis, copia i enganxa”, et diuen. I el missatge parla en primera persona, tot i ser fruit d’un gest automàtic. Homes i dones, mares, pares, tiets i avis omplen parcs i carrers, van pel metro o al bus, amb la vista clavada en els seus mòbils, ignorant la resta de persones que els envolten. El món sencer. A vegades, els seus propis fills, germans, pares i nets. Això sí: el copy paste que no falti.... 

La realitat supera la ficció, diuen. Jo m’ho crec— com a mare i escriptora. I estic convençuda que hi ha històries reals a l’estil o pitjors que la que publicava El Mundo Today fa un temps, sobre el jove que havia desconnectat el respirador del seu avi per connectar el mòbil... (Una falsa notícia que diversos mitjans van donar per bona, tot fent-se’n ressò obviant-ne la font original, i que la gent va fer córrer com la pólvora...). Som esclaus de les aparences i de la tecnologia; víctimes de la inèrcia i de les etiquetes. Som addictes a la informació i a la immediatesa; ionquis de l’era moderna, de l’existència virtual. Tots— qui més qui menys. Alguns, casos perduts; altres, en desintoxicació. Som i serem (?)... Per sort o per desgràcia.

Milions d’anys després d’evolucions tan significatives com la que va donar peu (i cap) a l’homo sapiens, hem passat de ser éssers humans racionals a ens automatitzats, per gentilesa de les eines que (suposadament) han de facilitar-nos la comunicació; ens hem convertit en homes i dones incapaços d’experimentar la vida en primera persona del singular, sense filtres ni exposició. I, a mi, això em recorda la paradoxa d’aquell arbre que cau al bosc quan ningú el veu ni el pot sentir. Fa soroll, ens preguntem? O posant-nos encara més filosòfics: existeix realment, malgrat no hi ha qui el percebi?

Aquesta setmana m’he casat. El mateix dia del solstici d’estiu i la lluna plena (de mel, rosa, calenta o de maduixa, segons qui i com se la miri). També m’ha vingut la regla. He cuinat, rigut, menjat, discutit, plorat, fet pipi i caca. Algunes coses soles, altres acompanyada. I no ho he compartit— fins ara. Però qüestiona o minva la meva existència i felicitat el fet de no exposar-la al públic? No ho crec pas. Per això, aquest matí, com tantes vegades, silencio el meu telèfon mòbil. Després alguns es queixen que no atenc missatges o trucades amb la celeritat dels temps que corren... I? Que corrin, ells. El meu temps el vull lent, en calma. Sense enrenou superflu— excepte el dels petards. Potser sóc massa carca o no prou cool, però m’és ben igual. És el que vull. Jo trio amb què, qui, quan i com connecto; no els altres. Jo escullo trencar la cadena. A vegades fotre un macagundeu va bé, però sovint n’hi ha prou amb un silenci. Llarg, profund. Real. Agafar distància i...  (des)connectar.