Diuen els clàssics que als catalans els perd l'estètica, però és una frase que tendeix més al tòpic que a la ciència. I que, amb el pas dels temps, sigui més aplicable a l'aproximació que fan els grans partits espanyols a Catalunya que no pas a la política que es practica a Catalunya en els últims anys. Sant Jordi, que aquest any coincideix amb la final de l'Open Banc Sabadell de tennis -nom oficial que mai desplaçarà la denominació original del trofeu Comte de Godó-, acostuma a ser un bon termòmetre per observar tendències, encara més quan s'acosten eleccions. No és casual, per tant, el desembarcament de ministres d'aquests dies a Barcelona, i tampoc que Alberto Núñez Feijóo també tingui previst passar per la capital catalana. Dies de fotografies amb roses i llibres, amb ulleres de sol mentre les estrelles del tennis mundial suen sota el sol de primavera, i de declaracions previsibles, dissenyades per no sortir del guió.

Félix Bolaños, ministre de la Presidència i mà dreta de Pedro Sánchez, n'és l'exponent més previsible. Que negui la possibilitat de negociar un referèndum pactat a través de l'acord de claredat entra dins dels paràmetres habituals; de fet, la notícia seria que digués exactament el contrari. Ara bé: que destini cada ocasió que té un micròfon al davant per menystenir els plans de Pere Aragonès es mou a cavall de la convicció -és evident que el PSOE no avalarà un referèndum, sigui pactat o unilateral- i una certa temeritat. L'acord de claredat no és repetir l'1-O, en el seu disseny hi participen personalitats extraordinàriament properes a l'independentisme -Astrid Barrio és el nom que ha fet més soroll- i la finalitat no és imposar res. Al contrari: en les preguntes als experts es parla de "referèndum o mecanismes anàlegs", vocabulari que en el llenguatge après a marxes forçades en una dècada de procés ja implica un pla B des de l'inici.

La pregunta no és tant quina proposta té el govern espanyol per Catalunya més enllà de l'eslògan del diàleg -que processista és buidar de contingut les paraules-, sinó fins a quin punt serà capaç de veure que no passa res. Aquesta estratègia de no voler negociar res té data de caducitat -la investidura de Sánchez en cas que el PSOE estigui en disposició de repetir a la Moncloa marcarà la nova fita que ERC vol aprofitar per aprofundir en el diàleg, fins ara superficial més enllà dels indults-, i també algun risc: pot fer veure als partidaris de la via pragmàtica que a l'altra banda només hi ha bones paraules i que l'aposta de l'entesa està condemnada al fracàs, en la línia del que defensa Junts. Acostats els presos -demanda de Bildu-, indultats els líders de l'1-O i reformat el codi penal -als republicans només els falta poder fer tornar Marta Rovira a Catalunya-, Sánchez sap que haurà de treure's més asos a la màniga si vol tenir contents els socis. Amb el PNB la fórmula sempre és diferent, i sempre implica gratar-se la cartera.

El cas de Feijóo és més complex, perquè en el fons cada nou president del PP intenta el mateix i acaba fracassant a Catalunya precisament perquè sempre intenta el mateix. És evident que al Godó el rebran amb els braços oberts, com passa al Círculo Ecuestre i al Cercle d'Economia, però això no és connectar amb la societat catalana. És desembarcar, com faran múltiples ministres de Sánchez envoltats de flors i llibres, pràcticament com un viatge de final de curs en una ciutat amb bon temps, costums culturals sanes -encara que sigui un dia l'any- i una gastronomia raonablement satisfactòria. Però bona part d'ells viuran d'esquenes al fet que, un dia més, la R4 hagi donat problemes als usuaris en hora punta. Per això també fa gràcia escoltar el president d'Aena, Maurici Lucena, anunciar una "onada inversora" quan encara cueja l'ampliació de l'aeroport. Potser que abans funcionin els trens, o que vagin a l'hora.

Feijóo, a banda, té un problema afegit: a mitjans dels noranta, a José María Aznar li podia anar bé fer cessions a Jordi Pujol, perquè el cost d'oportunitat era assumible i es garantia l'estabilitat. I, mentre tot funcionés, mentre la dreta manés, tenia el PP pacificat i el seu entorn mediàtic no aixecava la veu. Ara, el líder gallec sap que tindrà l'oposició interna d'Isabel Díaz Ayuso davant de qualsevol fracàs o assaig moderat, i no deixarà de tenir l'amenaça de la síndrome de Pablo Casado: durar poc i deixar bon bonic cadàver (polític). Desembarcar per Sant Jordi no resoldrà cap dels problemes existents, de la mateixa manera que algun dia -previsiblement després de les eleccions espanyoles, si no hi ha majories clares o cal anar a una repetició- s'entendrà que no es pot fer política amb estabilitat sense tancar la carpeta de Catalunya. Queda bé fer-se la foto amb les parades de Sant Jordi i al Godó, però la miopia política persisteix de forma voluntària. Viure en un bucle és exactament això.