Kukutza era un centre social autogestionat que ocupava un edifici industrial de tres plantes en un racó del barri bilbaí de Rekalde. Tot va començar a finals dels anys noranta, gràcies a un moviment associatiu que mai no va conèixer l'apatia ni la resignació. Van aixecar un somni amb les mans: teatre, biblioteca, menjador, esports, classes d'informàtica, un barri viu. El 2011 va arribar el rumor del desallotjament. En qualsevol moment, amb nocturnitat i sense avís previ, arribaria l'Ertzaintza per buidar l'edifici i obrir pas a la maquinària de la demolició.

Van arribar de matinada, enmig d'una cassolada i desfilant en formació militar amb les mateixes entrepans que uns mesos després matarien Iñigo Cabacas. Havíem vist moltes vegades les furgonetes i els helicòpters, però era la primera vegada que vèiem les tanquetes. Eren vehicles aparatosos com elefants de càrrega i estaven preparats per envestir les portes de Kukutza. En tot just unes hores, la grua articulada va reduir a runes l'edifici mentre xiulaven les pilotes de goma i el barri cremava en protestes i detencions.

Recordo haver seguit minut a minut els detalls del debat a Internet. Aleshores, Twitter era tot just un embrió del què és ara, però hi havia comentaris als blocs i a les notícies dels diaris digitals. Vaig trobar un fòrum policial on intercanviaven parers, dedueixo, ertzaines, mossos, guàrdies civils i policies nacionals. Doneu-li caça a aquests cérvols, deia un -Cervos, a l'argot quaternari, érem nosaltres, els que protestàvem contra l'enderrocament-. Ja era hora, deia un altre, que traguéssiu les tanquetes perquè estaven mortes de riure al garatge.

Engels diu a l'Anti-Dühring que el poder no és un mer acte de la voluntat sinó que exigeix ​​eines de violència. En darrera instància, qui disposa de més poder econòmic disposa de millors armes. Diguem que Cabisa, la constructora que va comprar l'immoble abandonat de Kukutza, va tenir a la seva disposició més i millors armes que el moviment associatiu de Rekalde. Tanquetes davant d'una generació de nois de vint anys que van exposar els seus cossos al caprici de les porres.

Ahir, en una intervenció davant dels membres del Parlament Europeu, Josep Borrell, va demanar més armes per a Ucraïna. Va demanar, per ser més exactes, l'enviament de tots aquests “carros de combat moderns i eficaços que estan acumulant pols a les casernes i que no serveixen per a res”. Gairebé sense voler-ho, el meu cervell va viatjar en el temps fins al racó més amagat d'un comentari perdut en un fòrum policial. Ja és hora de treure aquests tancs que teniu morts de riure al garatge.

Una guerra i una protesta social s'assemblen molt poc, però sorprèn comprovar com operen les mateixes lògiques de fons. La indústria militar, com qualsevol altre negoci, necessita que continuï girant la roda dels beneficis i al final un mai no sap si es fabriquen armes perquè hi ha guerra o si es fabriquen armes perquè n'hi hagi.

Lee aquí la versión en castellano del artículo de Jonathan Martínez.