No saps ben bé quan una paraula comença a córrer. Quan passa a formar part de l'ús corrent i massiu. Com "empoderar", per exemple, o fins i tot el "passar pantalla". En el llenguatge polític dels darrers dies ha començat a córrer: "desescalar". L'editorial del The Guardian de diumenge passat, de l'u d'octubre la posava en boca del liberal, antic amic del PDECat i ara amic de C's, Mr. Verhofstadt, que deia "urged de-escalation, a negotiated solution bringing in all parties - including the opposition in Catalonia - and respect for Spain's constitutional and legal order".

Doncs a baixar el suflé que no ha baixat tots aquests anys. Desescalem, ara que l'independentisme està a punt de tocar el cel. L'Scala Dei que ara apareix també com a possible desllorigador, amb el Vaticà, l'arquebisbe de Barcelona i el pare abat de Montserrat, com a mediador d'aquest bloqueig. No es pot menystenir ningú en aquest debat. Apareixen agents actius que no havien ocupat el primer rengle de l'actualitat. Però la mediació surt com un clam des d'una Catalunya contusionada, ferida, humiliada i enrabiada mentre votava persistentment.

L'Estat ha ensenyat les seves porres. Fins a la de Carles III, el monarca que va prohibir el català (una vella tradició) i que era el marc de referència pel discurs reial. El monarca no va parlar de desescalar, ni de diàleg, ni de mediació, ni de ferits. La paraula desescalar l'he sentida en boca de l'eurodiputat Javi López, i m'ha semblat sentir-la també en boca de Xavier Domènech d'En Comú Podem. Dos fronts més de mediació, Europa i la proposta de Podem i l'assemblea de càrrecs electes, totes dues amb el rebuig sigui de Merkel o la Comissió Europea, ja sigui de Rajoy.

Alfonso Guerra els anima. El vell dirigent socialista destil·la el seu odi i verí, i s'arrenglera amb la mà dura que tant proclama Aznar com qualsevol falangista reviscolat. Aquests dies surten al carrer, animats per l'empara policial. De la manera que es mouen els policies del Piolín, amb visita del ministre Zoido com si fossin a l'Afganistan, diumenge es deuran manifestar pels carrers de Barcelona, com els "bons catalans" que diria aquell. Desescalar, mentre d'altres s'engresquen i escalen, i amenacen, reprimeixen a cops de garrot, de bala, de gasos, i bramen i punxen rodes. És la vella coneguda dama, la seducció de l'Estat a base de cops, i de por.

La por al carrer, la por al cos. Ja poden sortir paraules noves, mentre Síndic, advocats, Miquel Iceta, Ada Colau, s'ofereixen. Mentre es proposa Obama o Kofi Annan per mediar. I jo em pregunto: "Mediar amb qui?". Passa el mateix quan es planteja fer un referèndum, o fins i tot quan es vol reformar la Constitució, o fer una proposta federal. Amb qui? Qui hi ha a l'altra banda? Hi ha la paret, la que només pot saltar una escala infinita.

A l'altra banda hi ha un aparell que genera més de 800 ferits en un sol dia de votacions, que requisa urnes i tant li fa la vergonya universal. El trepig de drets fonamentals, el paper d'estrassa de fiscalia i tribunals, utilitzats com a titelles per un sol objectiu: el de treure l'escala. Desescalar, tot esperant l'estrena d'una nova paraula, en temps que totes ens sonen gastades.