Desigualtats socials-Solucions locals va ser el tema escollit en el darrer Congrés de la Taula del Tercer Sector celebrat els dies 20-22 de Novembre. Vaig tornar a analitzar les dades per establir evidència que la descentralització de polítiques millora la cohesió, disminuint les desigualtats. Vaig tornar a mirar a Suècia. Escandinàvia està formada per Noruega, Suècia, Finlàndia i Dinamarca i són considerats els estats amb més desenvolupament humà i major redistribució de les oportunitats.

Suècia és un estat de 450.295 quilòmetres quadrats, amb una població entorn de 10 milions de persones. Des de la Segona Guerra Mundial forma part dels 10 estats del món amb millor qualitat democràtica, millor estat del benestar, menys desigualtats socials i un dels territoris mundials amb més competències i finançament local. El 40% de la despesa pública és gestionada per la proximitat, l'administració local.

Suècia va fer una reforma d'organització administrativa, competencial atorgant molt pes polític a la proximitat. És un estat en forma de monarquia parlamentària, 21 Consells. Equivalents a províncies (la majoria entorn de 250.000 habitants excepte els més rurals i les àrees urbanes) 290 municipis i 2.512 parròquies (equivalent a poble). Els municipis tenen competències en inclusió, educació al llarg de la vida, serveis socials, habitatge, integració de persones amb discapacitat, malaltia mental o qualsevol dependència.

Les províncies (considerades locals) tenen competències amb sistema sanitari i transport públic. Dos elements identitaris del model suec són la universalitat dels serveis (amb taxes segons renda en alguns serveis) i autofinançament amb impostos de les competències municipals. Els ciutadans de Suècia de renda inferior a 40.000 euros paguen a les corporacions locals i la resta (entorn del 20%) a l'Estat. Les lleis garanteixen l'equitat dels serveis i l'avaluació des de la centralitat. Els processos de democràcia local, tant representativa com deliberativa i consultiva són molt sòlids així com l'alta participació en les eleccions.

Suècia ha resistit millor la globalització i la crisi econòmica recent en termes de desigualtat i atur. El màxim atur va ser del 8,6% l'any 2010 i actualment entorn del 6% menor en dones que en homes; la taxa d'atur per sota dels 25 anys del 17%. L'abandonament escolar del 7%. Una població procedent de la immigració del 17.27%. Més del 60% s'identifiquen amb la religió evangèlica luterana però creixent les comunitats catòliques, musulmanes i jueves. També cal tenir en compte que des de principis del segle XX la socialdemocràcia ha governat de manera continuada i hi ha hagut estabilitat de les polítiques i de les reformes. Suècia planteja 100% energies renovables abans del 2.050.

A Suècia tenen debats de fons plantejats, malgrat els resultats de l'estat del benestar i el fort pes dels serveis de proximitat. Com construir comunitats locals amb les persones i davant un fort augment de la dependència i enfront de la diversitat cultural i religiosa? La solitud i l'exclusió no desapareixen per tenir un fort estat del benestar malgrat que aquest és molt necessari. La prevenció del sentiment de solitud, les alertes davant brots de violència, els suïcidis, el creixement de l'extrema dreta populista són reflexions en una societat de les més cohesionades del món. Ens indica que les polítiques públiques a part de proveir serveis han de ser compartides amb l'apoderament de les persones, famílies i comunitat. Però sense aquesta fortalesa de xarxa de serveis i programes locals les desigualtats serien molt superiors.

Si comparem Suècia i Espanya en relació a la descentralització de polítiques hi ha diferències. Des de la Constitució del 1.978 Espanya ha descentralitzat cap a les CCAA però aquestes, excepte els règims forals del País Basc i Navarra, no recapten la majoria dels impostos i el pes del món local és feble.

En termes de despesa actualment l'estat espanyol gestiona entorn del 51% (inclou Seguretat Social), les CCAA el 36% i els ajuntaments 13%. Les diferències entre els dos estats, Suècia i Espanya estan doncs en la impossibilitat de les CCAA de ser autofinançadores de l'educació, sanitat, serveis socials, foment de l'ocupació, habitatge i en el cas de Catalunya a més de l'administració de justícia, presons i una gran part de la seguretat. Això acompanyat de la poca transferència a l'administració local.

Aquest debat té molt a veure amb el conflicte entre Catalunya i Espanya. Una part molt important dels catalans reclamen ser "estat" per recaptar impostos i per decidir pactar amb els municipis i mancomunitats de municipis (Catalunya té 946 municipis) quines són les competències que generen major eficàcia des de la proximitat.

En realitat el País Basc fa com Suècia, fa d'estat recaptant tots els impostos i cedint una petita part a Espanya i dona un pes molt important a les diputacions forals equivalent a les mancomunitats provincials sueques.

El model de CCAA està en crisi, o recentralitzen competències (model preconstitucional) com proposa Ciutadans, PP i Vox o hi ha una reforma profunda del model autonòmic i local. Catalunya aposta per ser Estat (independent o com País Basc), en termes recaptadors i decisoris. No només per un tema de recursos econòmics sinó per la convicció que construir comunitats locals fortes, participades junt amb serveis públics solvents que són el camí per solucions reals a les desigualtats i sentiment de pertinença a la democràcia. Les vagues d'aquests dies de metges, de professionals sanitaris, educatius, bombers, estudiants reclamen, majors recursos per ser gestionats des de Catalunya.

La Generalitat destina igual que el País Basc en percentatge del pressupost entorn del 75% però no disposa de l'Agència Tributària, viu amb un dèficit fiscal d'entre 15.000 milions d'euros (acceptat per Espanya de 8.000 milions) i no pot enfortir els serveis bàsics ni pot decidir la legislació bàsica local. Això explica que els reptes nacional i social són majoritàriament el mateix. La construcció de comunitats locals fortes és un dels debats més importants en la cerca de solucions per les desigualtats i el desenvolupament sostenible.