A dos dies de l’inici d’una nova campanya electoral, m’he entretingut a escoltar alguns dels relats polítics que fan les diverses forces en competència. L’extrema dreta neofalangista no enganya: vol el retorn al passat preconstitucional en nom de la Constitució; de la interpretació que en fan i que n’han fet els poders judicials alineats amb la línia més retrògrada. El relat és versemblant perquè s’està solidificant en mesures concretes pactades en els nous governs municipals i autonòmics on Vox manarà. Sense cap escarafall, amb alegria fins i tot, per part del PP, que es veu “obligat” a programar allò que ja hagués volgut fer i no s’atrevia. Davant d’aquest relat verídic només es pot respondre amb mobilitzacions i amb l’ús de tots els instruments jurídics a la mà per descobrir les esquerdes que deixa el marc Constitucional i el marc europeu de drets per impedir mesures clarament contràries als drets humans. La llengua, les mesures socials, els drets dels segments marginats són titllades d’imposicions. I per això, l’argument de la seguretat i llibertat funcionen tan bé; la llibertat de l’opressor per imposar-se a l’oprimit. Seran capaços els partits de tradició democràtica de revertir amb continguts reals aquest relat fet realitat per l’extrema dreta?

El partit popular postfranquista continua apostant pel clam de la unitat d’Espanya contra rojos i separatistes. No és estrany, doncs, que els atacs al Sanchisme, no vinguin tant del vessant econòmic, molt similar al servei del capitalisme del BOE i del “desarrollisme”, sinó per la dependència de l’esquerra independentista basca i catalana. Als antípodes del PP hi apareixen Esquerra Republicana, EH Bildu i BNG. El relat del PP és fals només en la mesura que atribueix el seu atac a l’independentisme. Des de sempre els think tanks del PP (i del PSOE) han bombardejat qualsevol dependència parlamentària dels governs espanyols en minoria respecte al centredreta basc i català. Ni quan l’autonomista Pujol era proclamat espanyol de l'any per la seva contribució a la governabilitat, deixà de rebre invectives des del món de l’espanyolisme.

En el cas del PSOE, que basa la seva campanya amb la por a un futur Govern PP-Vox, cal preguntar-se què ha fet Sánchez per evitar que això passés, o que si arribava a passar es trobés amb un marc legal de llibertats homologable al nord d’Europa i que fes impossible el seu ús, per a la reacció, per a polítiques encara més autoritàries que les que ha impulsat o tolerat el mateix Sánchez. Sabent que allò que ha fet de progrés, en la majoria de casos, ha estat arrossegant els peus, impulsat per ERC i EH BILDU. Són declaracions d’aquesta setmana les de Felipe González, advocant per la centralitat i per permetre governar la força que quedi en majoria per evitar dependre de les forces vistes com a excèntriques al règim i a l’Espanya unitarista. Ja va passar el 2016 i Sánchez va plegar. I així pensen no només els barons del PSOE, sinó bona part de l’equip de Sánchez amb ministres emblemàtics pel règim com Nadia Calviño, Grande Marlaska i Margarita Robles, absolutament contraris a governar amb les esquerres nacionals.

En el seu moment, recordem com Sánchez va voler, el 2019, pactar amb Ciutadans i només la repetició de les eleccions el va obligar a aferrar-se a Podemos i bascos i catalans per pura supervivència. Però sempre amb recança, fins al punt d’incomplir les mateixes promeses electorals d’homologació democràtica i d’avenços socials substancials. Clavegueres sense netejar, suport a les escoltes il·legals amb Pegasus, llei mordassa íntegra, poder judicial intocable... I sempre amb el punyal preparat per apunyalar a la vista els seus socis de Govern com Podemos, que finalment ha aconseguit domesticar amb un Sumar i En Comú Podem, que ja ha esdevingut un animal de companyia del PSOE, amb disponibilitat a pactar amb el PP com s’ha vist a Barcelona; o bé el sistemàtic menysteniment a ERC que li ha salvat el cul en moltes ocasions.

Després ve el relat de Junts que es basa en dues premisses: anem a Madrid a bloquejar l’estat, no solucionarem el problema d’Espanya amb la ultradreta. Falses ambdues. A Madrid no hi ha capacitat de bloquejar res en termes d’interessos nacionals ni sumant tots els diputats catalanistes. Quan està en risc Espanya, la concepció dominant d’Espanya PSOE i PP van de bracet, amb l’abstenció del món postcomunista. Per ara, l’únic bloqueig que funciona és contra les esquerres independentistes com s’ha vist a Barcelona i Gasteiz, on aquí ha participat el PNB i allà sense l’acord amb Maragall, Trias no hagués tingut problemes. Dir, per altra banda, com repeteixen els líders de Junts amb els seus seguidors del Consell de la República i de l’ANC, que no toca defensar Espanya de la ultradreta s’ha de considerar un argument de cafè i sofà. Perquè si el tema és aquest, no cal presentar-se a Madrid, o que ningú els voti, ja que encara que ens desagradi formem part d’aquest estat anomenat Espanya; i Catalunya no és una illa política. Per tant, el que veiem que passa a Perpinyà, Saragossa, València o Palma, s’aplicarà sense miraments a nosaltres.

Així que, jo no desitjo que del que és dolent (PSOE) passem al pitjor (PP-Vox). I l’única forma que el dolent i el pitjor no s’aliïn, o que el dolent pugui evitar-se que ho sigui tant, és un vot massiu als equips de les esquerres independentistes que surten a jugar al camp enfangat amb un adversari que comet faltes que el VAR no veu i que disposa d’una estructura que li permet guanyar molts partits, no tots. Per això, el vot destinat als tribuneros que xiulen els qui surten a jugar i que proclamen bloquejos o abstencions esperant que si ve el pitjor es llençarà la gent al carrer per la independència quan haurem de sortir per les llibertats, és un vot inútil. Sense nació ni somiarem rellançar la lluita per la independència. Ara mateix, la llengua, la cohesió social (habitatge) i la reindustrialització són vitals. Així que, seria exigible a l’equip republicà que va a jugar un nou partit que no posi expectatives que ara mateix la correlació de forces socials a Catalunya fan inviables, que no perseveri en el marc mental del passat o en la confusió entre eines i tàctiques de diàleg, ja mortes, amb estratègies sempre vives, que marqui objectius concrets i avaluables immediatament, que no s’acceptin promeses sinó projectes de llei signats per totes les forces de progrés abans del pacte, que s’acabi amb el lirisme que s’ha gastat amb els socis a Catalunya i amb els interlocutors de Madrid, que han aprofitat qualsevol ocasió de negociació per aigualir-la i per confrontar políticament de forma sistemàtica als republicans que fa massa temps que paren la galta evangèlicament.