Aquests dies que estem tots pendents de la convocatòria pel 9 de novembre, sento moltes veus crítiques contra el que s’anomena desobediència civil, com si exercir-la fos un delicte que ens autoapliquem una part dels catalans i com si l’expressió esdevingués un enfrontament creat per nosaltres mateixos.

De fet, la desobediència civil s’ha practicat en diferents lluites polítiques essent, potser, la més significativa la de l’Índia per aconseguir la seva independència o la dels drets civils dels ciutadans afroamericans als Estats Units. En aquests casos, mentre es practicava la desobediència civil, els poders de llurs estats, les elits econòmiques i certs mitjans controlats per l’establishment també la qualificaven com activitats de confrontació, violència d’esbojarrats i gent poc seriosa. Però quan la desobediència ha aconseguit l’objectiu, aleshores tothom la mitifica.

La desobediència civil és el camí de lluita que dignifica una causa política que no  troba espai per poder avançar degut a l’impediment jurídic local, manca de voluntat política i legislativa que permetin la lliure elecció d’una proposta que disposa d’un gran suport social però que no pot exercitar-la i, per tant, sols queda el camí de saltar el mur en nom de la legalitat vigent, legitimat per una actuació democràtica i pacífica.

Si als catalans, la majoria dels quals volem votar i volem la independència, en el Congrés dels Diputats on mai no serem majoria, se’ns nega la possibilitat de poder utilitzar les urnes de la democràcia per poder decidir el nostre futur, si a més per majoria del Parlament de Catalunya fem una llei de consultes com a eina que permeti expressar lliurement l’opinió del poble de Catalunya, si a més l’Estat espanyol, interpretant la Constitució des d’un punt de vista polític i mitjançant un Tribunal Constitucional polititzat pels principals partits polítics estatals, ens diu que fer una consulta no vinculant sobre el nostre destí és il·legal, si a més el president del dit Estat espanyol ens diu que ni pot ni vol deixar-nos votar, quin camí queda?

Degut a la manca de voluntat política de resoldre el conflicte polític existent, la via de la desobediència no sols és perfectament lícita sinó també necessària, el 9-N hem de votar malgrat Espanya no ens ho permeti, senzillament perquè la majoria de catalans ho volem. Una de les diferències, n’hi ha moltes, entre dictadura i democràcia és que, en la primera, la decisió la prenen un grup reduït i en la segona la prenen votant la gent del territori. És molt greu negar-nos la democràcia. Ho és tant que la resposta ha de ser proporcionada i nosaltres haurem de desobeir les ordres polítiques i judicials d’un Estat espanyol que no sap utilitzar el diàleg ni entendre el que passa a Catalunya, negant mobilitzacions socials sense precedents i desvirtuant la democràcia. Davant d’actuacions polítiques i injustes és de justícia saltar-les per sobre.

Davant d’aquest panorama, com poden dir al poble català que no podrà votar el 9-N? Votar s’ha de votar, per principi democràtic. Com pot parlar algú en nom del poble si no l’escolta votant? Què és això que si votem sense el seu consentiment la votació serà desvirtuada, de calçotada o poc seriosa? Això que no ens ho digui ningú perquè el que aquest poble té demostrat  del que és capaç  és increïble i per la gent d’aquest país hem de vèncer i guanyarem, si ens ho creiem i confiem amb nosaltres mateixos. Ens ho juguem tot.