Deia l’altre dia Artur Mas que la desobediència no era una finalitat en ella mateixa, sinó la conseqüència de determinades decisions, com ara tirar endavant el 9-N, considerat un bé superior que acatar segons què. Això és important perquè serveix per explicar l’estratègia de la defensa en el judici, que ha estat tan criticada per suposadament incoherent: si et jutgen per desobeir, assumeix la desobediència i treu pit, s’ha dit. No pots atiar les masses a la porta i acotar el cap a dins, s’ha dit.

Però és que no hi ha hagut flexió de coll. No només es va assumir la responsabilitat política, sinó que, en negar la desobediència, s’ha circumscrit el judici a l’estricte camp polític. Vostè no em jutja per desobeir, sinó perquè el 9-N va esberlar totes les costures, començant per les del menysteniment de Madrid.

Una altra cosa és l’estratègia cupaire d’exercir la desobediència com un manifest, com una provocació. És legítim, però no necessàriament és el més intel·ligent o el més útil. És una estratègia de radicalitat, molt visual, molt espectacular, però que no porta el procés més enllà, o més de pressa, que l’altra.

El que està a debat ara mateix és la democràcia. Qui té el monopoli de la democràcia, qui es queda la paraula, qui la projecta. Aquest judici també és democràcia, diu el fiscal en castellà. Democràcia és deixar que la gent voti, se li respon. Per tant, la desobediència no és el tema principal. El tema principal és defensar drets i eixamplar camps d’acció.

Al Palau de Justícia hi havia dos universos paral·lels, que no es toquen: l’un de portes enfora, l’altre de portes endins. En principi, si la llei fos justa i eficaç, serviria per cohesionar aquests dos universos, però no pot, perquè la llei s’usa contra el dret, la Constitució contra la nació, la justícia contra les urnes.

Que no pateixin els desobedientistes, que hi haurà desobediència en el futur, i més aviat que tard. Però mesurem les forces, que la pirotècnia no guanya cap combat que no sigui el dels titulars.