El moviment independentista ha fet un trànsit accelerat de la crides a la unitat a la projecció crua de la divisió. Una deriva feta a velocitat vertiginosa, que combina amb els ritmes del procés, sempre vinculat a les presses, per les imposicions del calendari. L’última expressió d’aquest divorci s’ha manifestat en la marxa promoguda per l’ANC contra la reforma del codi penal, que ha accentuat no només la discrepància estratègica entre una part del sobiranisme civil i ERC -en què Junts ha pres partit- sinó també entre les entitats que van anar de bracet fins al 2017. Òmnium i l’Assemblea no comparteixen decisions ni to, diferències que existien i s’han eixamplat en els darrers cinc anys.

En la fractura múltiple, que tant es percep al carrer, les culpes són repartides. ERC pot projectar-se com a força que pilota el Govern amb un pla propi de llarg recorregut, però ha d’assumir que patirà l’erosió dels qui no volen renunciar a la independència exprés que els van prometre, perquè els republicans van ser agent actiu del salt a l’estat propi en 18 mesos i ara han omplert els discursos d’objectius parcials. I les veus de l’ANC i Junts, que també de forma legítima tenen una proposta alternativa a la via negociadora del Govern que s’embolcalla del relat de la confrontació, han d’aterrar quines són les estacions que plantegen i com les assoliran. Un exercici que hauria d’anar acompanyat de missatges constructius en lloc de desqualificacions reduccionistes, com que l’independentisme d’ERC és "col·laboracionista" amb la "repressió" de l’Estat. Per aconseguir un debat serè seria desitjable que el moviment es deslliurés de toxicitat, en discursos i protagonismes.

En la discussió política a Catalunya ja no es conjuga la paraula unitat, que es va rebregar tant durant el procés -es repetia sense que es manifestés una voluntat de practicar-la- fins a perdre el sentit original. I, allunyat l’esperit de comunió, la divisió està tan estesa que s’ha amortitzat en temps rècord. Sense l’adrenalina de la dècada passada i amb el retorn a la gestió, una part de la ciutadania mobilitzada s’ha allunyat de la política mentre els més persistents han optat per propagar la frustració, que és proporcional a les promeses incomplertes. És pertinent preguntar-se, doncs, quin ha de ser el següent pas que li pertoca fer a l’independentisme si el que pretén és continuar sent un projecte majoritari, integrador i amb voluntat de creixement en lloc d’una proposta esquerdada i en regressió.

I la resposta passa, si es defuig tant la brillantor dels discursos màgics com l’ostentació del pragmatisme, per sumar dosis de veritat al debat públic. Se situa lluny de la veritat afirmar que al Govern li fa "por" que l’independentisme civil es manifesti -com es va propagar dimarts a la plaça de Sant Jaume-, com també és defectuós presentar la negociació amb l’Estat com un reguitzell de victòries que tenen com a aparador la taula de diàleg o projectar el Consell de la República com un espai d’institucionalitat alternativa amb poder representatiu. L’acte de contrició ha de ser compartit per tots els actors.

Les dosis de veritat, que en política sempre han requerit interpretació perquè els missatges simplistes són maniqueus, requereixen l’honestedat de la classe dirigent i el rigor dels mitjans que auditen els enunciats públics. Perquè, perpetuant antics paranys, el camí es conegut. La independència mai va ser qüestió d’hores.