La direcció del PDECat es reunirà aquest divendres per estudiar l'estratègia de cara als mesos que venen. Ho farà en 12 d'octubre, una data en què no tenen res a celebrar. Realment res, després de la fractura independentista que s'ha viscut aquesta setmana. Mentrestant, Carles Puigdemont farà una conferència a les Illes Feroe, i Esquerra avança en la preparació del cicle electoral, designant precandidats (ja s'han anunciat Ernest Maragall per a Barcelona i Oriol Junqueras mateix per a les Europees, i si res no canvia, Pere Aragonès apunta a número ú a les pròximes catalanes, siguin quan siguin).
 
Cadascú per la seva banda, amb tres estratègies diferents. Quatre, si hi comptem la CUP, que continua defensant la desobediència i aplicar directament el que preveia la llei de referèndum. Igual com demana l'ANC. Però la CUP no és dins del Govern, i l'ANC ja no té la capacitat d'influència de temps enrere. En canvi, els tres altres corrents sí que condicionen decisivament l'activitat governamental. Parlo de tres corrents perquè s'ha evidenciat les últimes setmanes que les distàncies no són només entre Esquerra i Junts per Catalunya, sinó dins mateix d'aquest grup; l'entorn més pròxim a Carles Puigdemont i Quim Torra és més partidari de l'irredemptisme i una part important del PDECat és més a prop de la via pactista d'ERC. Aquest sector d'exconvergents es resisteix a tenir el paper secundari que Puigdemont li vol atribuir, però té moltes dificultats per plantar cara, amb pocs representants al Parlament i una direcció rebaixada de pes específic.

El Govern, doncs, viu una paradoxa curiosa: el formen grups diferenciats en l'eix social, uns més tirats cap al centre-esquerra i uns altres cap al centre-dreta, que es van unir només per posar en pràctica un full de ruta independentista. En canvi, en aquests moments es podrien posar més d'acord en un programa de mesures socioeconòmiques que no pas en aquest full de ruta. I sent, com és, l'element clau de l'existència del Govern, fa de mal imaginar com es podrà mantenir fins al judici de l'1 d'octubre, malgrat la voluntat anunciada en públic de “conjurar-se” per no trencar, i malgrat la insistència de dimecres del mateix Torra, invocant un altre cop l'esperit de l'1-O. Els fets porten a pensar que a hores d'ara, ni tan sols hi hauria acord a definir en què consisteix aquest esperit o, si més no, de quina manera s'ha d'aplicar en una política concreta.