Els fets de Líbia semblen culminar les revoltes populars al nord d’Àfrica, després de Tunis i Egipte. Queda saber com acabaran les protestes de Síria, si a la península aràbiga hi passarà mai res –motius no n’hi manquen, precisament- i si a Jordània, el Marroc o Algèria hi haurà algun tipus de reacció popular o de canvi polític significatiu, en un termini breu. Cada país té una realitat distinta, però en tots ells hi ha el ferment lògic que porta a la necessitat de canvis en profunditat.
Després del triomf militar arriba la part més difícil: la victòria cívica, la construcció d’una democràcia real amb el pluripartidisme i una constitució ad hoc, la pacificació interior del país, la reactivació de l’economia, el funcionament del sistema institucional, administratiu i jurídic de l’estat, la recuperació de la confiança internacional, etc. En el cas libi, no serà gens fàcil, atesa la diversitat social existent a l’interior del país: centenars de tribus, ètnies, cultures i llengües. S’hi parlen almenys una desena d’idiomes diferents, a més de l’italià, llengua de colonització, i l’anglès, força vius a les grans ciutats.
La fesomia física dels estats africans va ser traçada a cop de regle des de Londres o París, amb unes fronteres que no obeeixen a cap motiu racional. Només cal veure’n el traçat geomètric, en el mapa, per adonar-se que alguns estats no són altra cosa que creacions artificials, sense ànima pròpia ni factors interns de coherència. A Líbia la majoria de la població és sunita i l’islam n’és la religió oficial. Des del punt de vista ètnico-nacional els berebers hi són una minoria demogràfica, però molt activa. Talibi, poeta en llengua amaziga i represaliat pel règim de Gaddafi per aquesta condició, és ara un dels caps militars dels revoltats i és en amazig que dóna les ordres als seus combatents i s’expressa a través dels seus dos telèfons mòbils. Acabo de veure ara, per TV, alguns dels rebels com, armats amb metralleta, llueixen samarretes amb la inconfusible bandera amaziga a l’esquena.
Sembla que Gaddafi podria tenir una certa ascendència familiar amaziga. Si així fos, hauria estat un magnífic exemple d’allò que a Catalunya coneixem tan i tan bé: l’autoodi, el cas d’aquells que tenen odi cap a la seva identitat originària i això els duu a comprometre’s activament en la causa contrària, aquella que en nega l’hegemonia cultural en el seu propi territori i, en ocasions, fins l’existència. La història en va plena, de casos així: Stalin, promotor del pannacionalisme rus, era georgià; Franco, líder del nacionalisme espanyol al segle XX, gallec; Aznar tenia l’avi basc, militant del PNB i redactor del diari Euzkadi; i entre els pares ideològics de Ciutadans-Partido de la ciudadanía n’hi ha de cognom catalaníssims.
Tan de bo, el poble libi, divers, complex, plural, se’n surti. Refer un estat, modernitzar-lo, obrir-lo, després de quatre dècades de clausura serà ben complicat. Hi haurà d’ajudar també la comunitat internacional, és a dir, algun d’aquests països que, fins fa quatre dies, apel·laven al respecte a la diversitat cultural quan deixaven que el dictador els plantés la seva macrotenda, la haima, als jardins de qualsevol palau oficial en llocs de llarguíssima tradició democràtica. Desitjo, sincerament, que un cop enderrocada la dictadura, la construcció d’un sistema realment democràtic sigui la prioritat essencial, sense la qual no hi haurà ni respecte al puzzle interior, ni modernització del país, ni avenços en la qualitat de vida. Intxal·la!