Per primer cop, en públic, el president de la Generalitat ha comentat una possibilitat que, ja fa temps, alguns vèiem d’allò més lògica i probable. Es veu que, si les coses van mal dades, llavors podríem tenir eleccions anticipades, al Parlament de Catalunya, un any abans del que toquen. No crec que, a hores d’ara, ningú en aquest país dubti de com aniran les coses, en relació amb Espanya i el seu govern, començant pels polítics i partits que tenen la Generalitat al seu càrrec. I aquesta afirmació de mal averany no és cosa d’ara, sinó que ja ve de lluny.

CiU va estar-se tota la campanya electoral parlant de “concert econòmic”, expressió que va passar a millor vida la mateixa nit electoral, en ser substituïda per “pacte fiscal”. És aquest un pacte d’allò més ambigu i inconcret, de manera que no tan sols ningú no sap de què es parla, exactament, en referir-se al pacte fiscal, sinó que cada partit ho entén de forma diferent, inclosos CDC i UDC, i a l’interior d’aquestes forces i de les altres, també hi ha interpretacions diverses.

Espanya mai no acceptarà que Catalunya recapti i gestioni els impostos dels seus ciutadans, com sí que ho accepta per a les quatre províncies de Navarra i la CAB. El pes demogràfic i econòmic, en relació a Espanya, de bascos i catalans, no té res a veure i és tan desigual que, mentre Espanya pot permetre’s una anomalia fiscal basca, ni de lluny pot tolerar-ne una de catalana. Si així fos, mitja dotzena de ministeris i alguns organismes públics, no sols estatals, haurien de tirar per avall la persiana del negoci. Per tant, ni cinc de calaix en tota aquesta moguda del pacte fiscal. Mentre siguem dintre d’Espanya, aquesta no ens acceptarà mai diferents, de manera que serem abans independents que concertats... Res que soni a privilegi per a Catalunya serà admès mai per Espanya, si és ella qui ho ha de concedir. Tota una altra cosa és la independència, que no es concedeix, sinó que s’exerceix després d’haver-la guanyada i això, en democràcia, només vol dir tenir la majoria suficient a la societat i al Parlament.

La idea de CiU és francament intel·ligent, hàbil i entenedora per tothom: “no tinc majoria, he de dependre del PP o d’altres grups menors, necessito una majoria sòlida perquè a Madrid em facin cas i em respectin”. Tal i com està l’esquerra catalana i l’independentisme, no tinc gaires dubtes que aquesta majoria pot ser obtinguda. Però, llavors, és quan pot ser l’hora de la veritat per a CiU i el president Mas. Amb una majoria absoluta a la butxaca, un malestar generalitzat i un creixent sentiment sobiranista, què faran? Estar-s’hi quatre anys més, com sempre, fent bullir l’olla i fent-nos passar amb passeres, o bé tindran el coratge d’aprofitar l’oportunitat històrica que els pot ser donada, per iniciar el camí irreversible cap a la plenitud nacional que dóna la independència? En el primer cas, fóra la cançó de l’enfadós. Però si és el segon cas el que es produeix, al marge de què hàgim votat cadascú, tots els catalans nacionals haurem de fer pinya, per sobre de partits i estar a l’alçada civil que s’espera dels ciutadans, en els moments més delicats i alhora apassionants que, ben poques vegades, es presenten als pobles. Amb mi, que hi comptin...