Potser perquè a l’antiguitat romana s’anomenaven "províncies" els territoris conquerits fora de la península Itàlica, la tradició del catalanisme polític sempre s’ha sentit incòmode amb la divisió del territori del Principat en quatre províncies i n’ha rebutjat la consideració de terra vençuda o conquerida. Així, la Mancomunitat de Catalunya, el 1914, no és altra cosa que l’expressió institucional de la voluntat de superació del provincialisme administratiu, a favor d’una visió unitària del territori. De fet, la Mancomunitat s’erigí en un veritable govern de Catalunya, amb una idea de país i un projecte global per a cohesionar, endreçar i modernitzar-ne el territori, amb biblioteques, carreteres i una xarxa telefònica. La idea va suscitar també algun moviment al País Valencià, a Menorca hi hagué un cert interès per formar part d’aquella Mancomunitat i, en morir, el republicà mallorquí Lluís Martí deixà els seus béns a la institució que presidiren Prat de la Riba i Puig i Cadafalch.
 
Els anys 80 i bona part dels 90 del segle passat s’instal·là en el debat públic la reivindicació de la supressió de l’estructura provincial i la conversió de Catalunya en una sola unitat administrativa o província única, pel que fa a l’estructura de l’estat espanyol. Aquella campanya va tenir en  l’ERC i la IC de l’època els seus màxims defensors. Avui, però, mentre són majoria les persones que opten per evitar la denominació provincial i fan servir les regions interiors o vegueries com a referents geogràfics -Camp de Tarragona, Lleida, Terres de l’Ebre, Catalunya Central, Pirineu, Penedès, etcètera-, encara sovint sentim a la televisió parlar de les muntanyes de Tarragona amb relació al Mont Caro o dir d’algú que és de Lleida, quan de fet és de Bellver de Cerdanya, o de Tarragona quan és de Riba-roja d’Ebre o d’Alcanar.
 
Començava a entendre's que, tot i que l’eliminació de les quatre províncies reduïa també els senadors de 16 a 4 i, probablement també els diputats a Madrid, s'hi guanyava en imatge simbòlica, presentant Catalunya com un tot polític, davant d’Espanya. Proposar-se de fugir de la provincialització era també una manera de voler desempallegar-se de la provincialització mental, cultural i referencial que aquesta estructura administrativa espanyola havia comportat per als ciutadans i continua comportant. Encara avui, quan es fa al·lusió a alguna persona, iniciativa o projecte ubicat fora de la capital del món mundial que és Madrid, a l’estat espanyol s’empra com a expressió del tot despectiva l’expressió "de províncies", menystenint-ne l’origen, al qual s’atribueix manca de qualitat,  de nivell o d’importància.  
 
De l’oposició anterior a les províncies i a les diputacions que en representen els municipis s’ha passat a la voluntat inequívoca d’ocupar-les totes i obtenir-ne el control polític amb el nombre màxim de diputats “provincials”. Els mateixos que, anys enrere, en combatien l’existència, avui xalen amb el goig de presidir-les, vicepresidir-les o de formar-ne part amb un estatus tan provincià com el de diputat provincial. Les diputacions són unes institucions amb un marge pressupostari molt ampli i que belluguen uns pressupostos considerables, però al marge de la vinculació directa amb la gent, ja que no són els electors qui en tria els membres a les urnes, sinó directament els partits qui els designa, Fer bondat, doncs, en el sentit de no qüestionar la línia oficial pot tenir la recompensa d’anar a la diputació, quan les places per al Parlament o les Corts ja estan ocupades.
 
Com que l’interlocutor de les diputacions no són els ciutadans, sinó els ajuntaments, això comporta que aquesta sigui l’única institució davant la qual no es produeixen habitualment manifestacions, concentracions o protestes diverses. En general, podríem dir que no és poca la gent que sap que hi són, però no ben bé per a què serveixen, cosa que els confereix una vida més plàcida, lluny de la queixa permanent i la crítica constant. D’altra banda, les subvencions als municipis són un instrument de primer ordre per afavorir-ne uns i, en no poques ocasions, discriminar-ne d’altres, així com una eina eficaç de fidelització política.
 
Atès que figura que estem en un procés d’independència i que, al Parlament, són majoria els diputats que en són partidaris, bé podria ser el moment de promoure, definitivament, la regionalització interior de Catalunya, amb l’establiment formal de vegueries, una fórmula que és una inversió per a la Catalunya sobirana del futur. Les diputacions podrien llavors buidar-se, realment, de contingut, traspassant-ne competències, funcions, organismes, propietats i titularitats cap al govern de la Generalitat, per amunt, i cap a les vegueries, per avall. Si no és, clar, que ens estimem més de continuar la provinciana lluita per una part, en comptes de presentar batalla nacional pel tot.