Les residències de gent gran han de ser una part fonamental del nostre sistema públic de salut i garantir els drets a una atenció sanitària adequada i un envelliment digne. Les dades il·lustren de quina manera això no es garanteix: a Catalunya només hi ha 59.635 places en residències per a les 1.844.000 persones grans que hi ha a tot el territori. D'aquestes places, el 60% són privades, el 23% són d’iniciativa social i només el 17% són públiques.

A la manca de places públiques s'hi sumen els preus excessius: a les residències privades poden superar els 1.800 euros. L'àmbit públic no està garantint la suficiència i la qualitat en el servei d'aquests centres i avui, enmig de la crisi sanitària causada per la Covid-19 i per raons tràgiques, la situació de les residències al país torna al centre del debat públic.

Aquests dies, la falta de personal i de material mèdic i de protecció per a treballadores i usuàries és crítica. Les residències privades no poden absorbir personal públic, sinó que han de contractar de forma privada treballadores de borses de personal. Per aquest motiu amplis sectors socials estem reclamant a la Generalitat que intervingui la gestió de les residències i les doti del personal propi i material necessaris. La neteja d'aquests centres també és necessària, i més en situacions de risc d'infecció, però és una tasca que poden assumir perfectament altres cossos de treballadors públics o de borses municipals de voluntariat amb els equips de protecció adequats.

En aquest context, l'actuació d'unitats de l'exèrcit espanyol en tasques de neteja suposa un fracàs del sistema sociosanitari i, a la vegada, una maniobra de maquillatge polític de les forces armades espanyoles als Països Catalans.

L'exèrcit espanyol, com la resta de cossos armats d'altres estats, aprofita les tasques humanitàries televisades per augmentar la seva popularitat. Aquestes accions de rescat, salvament o, en aquest cas, desinfecció, especialment quan es produeixen en moments límit, funcionen molt bé com a mitjà per a incrementar la popularitat de les forces armades entre la població. Contribueixen a dotar-les d’una aparença de servei i proximitat molt semblant a la que ostenten, per exemple, els cossos de bombers.

L'entramat de la guerra ha mantingut (i manté) històricament un paper protagonista en la conjuntura i els fonaments de l'Estat espanyol. Posem-hi xifres: la despesa militar anual a l'Estat és enorme i supera amb escreix altres partides pressupostàries com, per exemple, la despesa central en Salut, Educació, o Innovació i Ciència. Per exemple, la despesa del Ministeri de Defensa l'any 2019 s'enfilava fins als 10.199.607 milions euros però, tenint en compte totes les despeses indirectes que queden amagades en altres ministeris, organitzacions antimilitaristes com el col·lectiu Tortuga apunten que la despesa total de l'exercici 2018 vinculada amb el manteniment de les forces armades va arribar fins als 23.577.960 milions.

Seguint el fil, l'Estat espanyol també té un paper protagonista en el negoci armamentístic a nivell global, i la corrupció i l'opacitat al voltant d’aquesta xarxa comercial és enorme. Segons l'informe anual de l'Stockholm International Peace Research Institute (Sipri), el complex militar espanyol ha augmentat en un 20% les exportacions d'armes respecte el cicle 2009-2013, consolidant-se actualment com la setena potència més exportadora del món, i l'Aràbia Saudita segueix sent el millor client de l'Estat fora de de la UE i l'OTAN. Des de que aquest país va intervenir militarment al Iemen al capdavant d’una coalició acusada de cometre crims contra la humanitat, la compra saudita de munició espanyola gairebé s’ha triplicat, passant de 34,7 milions l'any 2016 a 90,1 milions l'any 2017.

I just durant l’augment vertiginós d’infeccions pel coronavirus entre la població, el rei Felipe VI va comunicar públicament el passat 16 de març que renunciava a una suposada herència. Investigacions recents afirmen que 111 milions de dòlars d’aquesta provenen d’una donació que la Casa Reial Saudita va fer l’any 2008 a un compte bancari suís amb seu a Panamà, a nom de Fundación Lucum. Efectivament, aquesta fundació pertanyia al rei emèrit d’Espanya, Juan Carlos I. Monarquia, exèrcit, venda d’armes i corrupció: la vella història de sempre.
 
Aquests dies, l'incomprensible exorcisme militar de l'Estat arriba fins a les mateixes rodes de premsa del govern espanyol on, diàriament, alts càrrecs de l’exèrcit espanyol ostenten visibilitat i responsabilitat en la gestió de la crisi sanitària. Des d’una convicció antimilitarista de rebuig a la professionalització de la guerra, al negoci de les armes i a la cultura bèl·lica, no té sentit preveure ni permetre que un cos militar executi funcions públiques en l'àmbit de la cura i la reproducció de la vida. L'infrafinançament dels cossos d'emergències no militars contribueix a validar actuacions com la de l'UME.
 
Aquests dies molts ens repeteixen que no és ètic fer una crítica a l'actuació de l'UME, que "no és moment de barrejar salut i política", i que això és "d’un oportunisme polític indecent2. Tinguem-ho clar: no hi ha res més polític i oportunista que fer desfilar l'exèrcit espanyol pels Països Catalans enmig d’una pandèmia. I també: les condicions d'accés a la salut són una qüestió eminentment política. Si avui el sistema de sanitat pública pateix problemes estructurals, és perquè, a tots els nivells, governs catalans, espanyols i europeus van decidir salvar la banca i retallar els serveis públics.
 
Així doncs, nosaltres seguirem cometent el pecat de barrejar política i salut. Per això defensem la necessitat d’un sistema de sanitat pública que reverteixi les retallades i que internalitzi tots els centres sanitaris, socio-sanitaris i residències. Per això entenem que l'exercici de reconeixement cap a les treballadores que avui sostenen la vida no pot ser només l'aplaudiment diari: també vol dir donar-los suport en la defensa dels seus drets en totes les lluites i vagues que vindran. Per això, finalment, fem una esmena global a tota despesa militar i a qualsevol blanqueig de les forces armades. Apartar-les de la funció pública és un repte que ha de ser compartit.