El desbloqueig exprés de la situació política a Madrid posa pressió a l'independentisme. Singularment a ERC atès que en els darrers mesos ha tingut una actitud més proactiva per buscar l'acord i disposa de més diputats que JxCat. Els dos partits perdran, però, una bona ocasió si no van a l'una i afronten les negociacions de govern a govern. En qualsevol cas, els republicans ja han obert converses amb el PSOE mentre escolten com els comuns afirmen que no s'entendria que "votessin amb Vox" i no permetessin un govern progressista per la seva ambició –talment com si ells, de forma legítima, no n'haguessin tingut quan al juliol volien més ministeris– i veuen com ara resulta que l'establishment acusa de posar problemes a qui reclama diàleg i no a qui el nega o l'encotilla.

Pedro Sánchez va fer una campanya agressiva amb l'independentisme. Va amenaçar amb la llei de Seguretat Nacional -primer-, amb el 155 -després-, va titllar de "sectaris" els mitjans públics catalans, va afirmar que intervindria l'escola pública catalana i va prometre que, com José María Aznar, tipificaria com a delicte la convocatòria de referèndums "il·legals". Un "delicte" al qual, lògicament, les forces independentistes ni poden ni han de renunciar mentre algú no proposi una alternativa millor per resoldre l'actual situació de bloqueig.

Gràcies al fet que Sánchez és un polític amb una ideologia gelatinosa, en el millor dels casos això ara comença a canviar i ja som en la fase -així ho recull el pacte de govern amb Podem- del diàleg "dins la Constitució". ERC, com JxCat, es manté ferma en la idea que un acord amb el nou govern del PSOE –que no té alternativa gràcies a l'encastellament de les tres dretes, que esperen un naufragi ràpid que els doni una nova ocasió de sumar– requereix un canvi de paradigma: la política i no la repressió ha de ser la resposta.

El "dins de la Constitució" del PSOE i els recels, que no desapareixeran de la nit al dia per més que Sánchez faci jocs de mans, a una negociació política a Madrid ens remet a la literalitat de l'acord quan parla de la necessitat d'impulsar el "diàleg a Catalunya". Ho hem sentit molts cops: "Això és un problema entre catalans", "cal diàleg intern", "la solució ha de ser entre catalans"... I poden tenir part de raó quan ho reclamen.

És possible que l'independentisme, en l'acceleració que va provocar veure l'ampolla sempre mig plena i mai mig buida i la competència entre els actors en joc, anés massa ràpid i deixés de banda qui no ho era o no ho era prou. Van ser pocs els que, a banda i banda, es van posar al lloc de l'altre. I era necessari fer-ho tenint en compte que, tal com es va constatar fa dos anys, els polítics catalans no es van sentir prou forts ni recolzats per tirar pel dret amb les majories de les eleccions del 27-S de 2015 i el referèndum de l'1-O.

Així doncs, pot ser acceptable que, a més de diàleg amb l'Estat –que, necessari i esperat com és, va fer que l'ambigüitat de la declaració de Pedralbes semblés més del que era– cal aprofundir en el diàleg a Catalunya. Com a mínim amb els comuns i el PSC, que són els que el volen. Però les forces independentistes ha d'exigir que sigui un diàleg sincer i útil. L'Estatut de 2005 va ser un diàleg entre catalans. Una llarga negociació, amb fases públiques i altres secretes, que va servir per enviar a Madrid un text votat pel 90% dels diputats catalans. Ni dos terços ni el 47%... El 90%. Un Estatut que el PSOE –amb la incomprensible complicitat del PSC– no va respectar des del minut u. Els socialistes es van negar a aprovar-lo i al final només l'ambició política d'Artur Mas per acabar amb el tripartit de la mà de Zapatero va permetre que s'aprovés al Congrés un text molt rebaixat. Un text desvirtuat –que s'hauria d'haver retirat en fase de tramitació en vista que l'"apoyaré" havia estat una presa de pèl– i que va acabar de rematar el TC després que s'hagués votat en referèndum. El "diàleg entre catalans" va ser trepitjat.

És difícil que el "diàleg entre catalans", si la legislatura tira endavant i s'obre camí, serveixi per resoldre alguna cosa si no observa, dins de les múltiples formes de concreció i validació que pot oferir, com a mínim dues premisses al meu entendre molt rellevants. La primera és que no es pot dialogar en un context de repressió i amb amenaces constants contra les institucions catalanes i la societat civil. L'Estat no només ha d'alçar el peu de l'accelerador de la repressió –seria impensable que un govern vicepresidit per Iglesias no ho fes–, sinó que l'ha de rebobinar. Més quan aquesta té una relació total i absoluta amb l'objecte de diàleg.

I la segona, que és la més important, és que, si Sánchez i la resta d'actors espanyols en joc volen una sortida pactada i assumida per la majoria de catalans, han de respectar i implementar els acords que es prenguin, estiguin o no dins el marc de constitucional. Si, com el cas d'una consulta no vinculant o el pacte fiscal, s'hi poden acollir, hauria de ser senzill. I si el que s'acorda és un referèndum d'independència vinculant com el que es pretenia l'1-O, serà obligat prendre les mesures que el facilitin. Amb voluntat política és possible i els exemples són recurrents.

Amb el que ha plogut en els darrers quinze anys no és acceptable que qui és minoria aquí, encara més del que ho era aleshores –el PSC és qui va perdre més vots a Catalunya el 10-N només per darrere de Cs, i el bloc del 155 va sumar només 18 escons dels 48 en joc–, s'erigeixi allà en mur infranquejable. El diàleg és, evidentment, la millor forma de resoldre les coses. Sempre i quan no sigui una presa de pèl.