El líder sempitern del socialisme català, Miquel Iceta, afirmava ahir en una entrevista a El Punt Avui que no hi havia lloc per a una llei d'amnistia per als presos polítics i exiliats, perquè una amnistia "és l'oblit". Una argumentació curiosa, sobretot venint del líder d'un partit republicà i d'esquerres que des de fa dècades s'esforça en consolidar l'oblit pel que fa al franquisme i la transició.

No cal esquinçar-se les vestidures. Les declaracions d'Iceta no sorprenen perquè mai no són definitives. El 2012 afirmava convençut que "els referèndums d'independència s'han de poder fer, de fet, en les democràcies avançades se'n poden fer. Enguan, sostenia en una entrevista a un diari basc que si el 65% del catalans volen la independència (un percentatge fixat per ell mateix basat en la seva pròpia imaginació) caldria buscar una solució democràtica.

Poques hores més tard, tornava a parlar amb la premsa per assegurar que un referèndum d'independència "no és la solució" per a Catalunya. L'abril de 2018 Iceta defensava possibles indults per als presos polítics en cas de condemna: "sempre he estat un avançat al meu temps", va explicar. L'unionisme castís va sortir a l'uníson a criticar-lo, i Iceta va tornar a canviar de parer en un tres i no res.

Ara considera que una amnistia sobre els fets d'octubre de 2017 no es pot ni tan sols considerar, però que ningú no se sorprengui si per motius lligats a l'aritmètica parlamentària post-eleccions 10N, Iceta surti a defensar amb total convenciment la necessitat imperiosa d'una Amnistia para tothom que tinguin una estelada al balcó. 

La història recent d'Espanya fa impossible argumentar contra el diàleg amb Catalunya i fins i tot contra una amnistia per als fets d'octubre. Com es pot defensar amb una mínima honestedat moral i política que es pugui dialogar amb qui assassina i posa bombar però no amb un moviment pacífic i no violent?

Qui pot sostenir sense envermellir que es mantingui la vigència de l'amnistia franquista que ha deixat impunes criminals, corruptes i genocides, que manté en les cunetes els avis de centenars de milers de ciutadans, però no per als líders i activistes que han intentat exercir el dret a l'autodeterminació de manera pacífica?

El líder del socialisme espanyol a escala estatal, Pedro Sánchez, considera que Catalunya ha de rebre el mateix tractament que qualsevol altra comunitat autònoma. Nega l'existència de cap conflicte de naturalesa política i nega qualsevol possibilitat d'un diàleg obert i sense condicions prèvies. El PSC subscriu el plantejament sense fissures. 

Ni diàleg, ni amnistia. El PSOE i la seva filial catalana, el PSC, neguen als catalans el mateix que ells van acceptar amb terroristes i feixistes. En això no es diferencien de la resta de partits espanyols. Malauradament, ni tan sols de Podemos, que també ha pujat al tren de l'Espanya única i indivisible.