Primer: un Estat en fallida? El passat 10 d'octubre el professor d'economia Friedrich Leopold Sell de la Universitat Bundeswehr de Munic signava un article al Neue Zürcher Zeitung, diari de referència suís. Amb el títol És Espanya un Estat en fallida? Com ha de tractar la UE a aquest membre?, l'autor feia servir arguments econòmics i institucionals per dubtar de l'eficàcia dels fons europeus en el cas del Regne d'Espanya. Tres dies més tard, Javier Pérez Royo signava un article a elDiario.es dedicat al bloqueig de la renovació del CGPJ. Tancava la columna amb aquesta afirmació: "...no veig possible que es pugui trobar una sortida negociada de bona fe. El sistema polític de la Segona Restauració faria un pas més en un procés d'enfonsament institucional cada vegada més indissimulable". I efectivament, com més va més, els símptomes de crisi sistèmica (econòmica i financera, institucional, cultural, territorial...) del règim de la Segona Restauració són més clars. I la pandèmia els fa més evidents.

Segon: la pandèmia i la triple crisi. En aquest context de crisi estructural, la irrupció de la pandèmia de la Covid-19 està tibant al límit les costures socials. La pandèmia ha provocat una crisi sanitària inèdita, descomunal. I, com a conseqüència, una aturada traumàtica de l'economia i una crisi social sobtada i profunda. Augmenten les desigualtats socials i es dispara la pobresa i el risc de pobresa. Som, en definitiva, al bell mig d'una crisi sanitària, econòmica i social quan encara no havíem superat els efectes nocius de la crisi financera del 2008. Aquesta vegada, però, la resposta europea ha estat molt diferent la de fa 10 o 12 anys. La qüestió és si la política catalana i l'espanyola estan preparades per fer els canvis polítics i econòmics necessaris. És a dir, si es podrà aprofitar la crisi per afavorir un canvi de paradigma. Veiem, en primer lloc, el cas d'Espanya.

Tercer: la ucronia reformista espanyola. Donada la situació que acabo de descriure, en un sistema democràtic madur i consolidat, s'obriria un espai de diàleg i negociació entre les forces polítiques sistèmiques democràtiques (els partits majoritaris d'àmbit estatal, però també les forces polítiques més representatives de les nacionalitats). I es formalitzarien pactes per afrontar la reforma democràtica definitiva dels poders de l'Estat (incloent-hi la pròpia monarquia), l'impuls d'un nou model econòmic, la renovació i actualització dels pactes socials, o en oferir una solució real a la qüestió territorial que hauria de passar pel reconeixement conseqüent del fet plurinacional. Prendria forma una segona transició democràtica que deixés enrere totes les hipoteques de la transició entre el règim franquista i el règim de la Segona Restauració. Una ucronia, en el sentit més literal: una "concepció imaginària de fets esdevinguts en un temps ideal" (DIEC). Un impossible. Ho evidencia la irrupció de Vox.

Quart: Vox com a fet disruptiu. Durant anys es va fer referència al fet relativament singular que l'extrema dreta no tingués representació política significativa en l'escenari polític espanyol. El fet contrastava amb la realitat de França, Itàlia o Alemanya. Només era un miratge. En realitat, l'extrema dreta, la dreta neofeixista, vivia encofurnada en el PP; a recer del PP aznarista. Tan bon punt s'ha escindit i ha pres vida pròpia, ha esdevingut tercera força política, en disposició de disputar l'hegemonia de les dretes al PP. Es tracta d'un fet disruptiu. A diferència de Portugal, França, Itàlia, Alemanya o Grècia, el feixisme no fou derrotat a Espanya. I, a diferència d'aquests països, la dreta espanyola mai ha dibuixat una línia vermella amb el neofeixisme. Al contrari. Primer va covar l'ou de la serp i, un cop infantat, no ha dubtat a pactar-hi governs. Pablo Casado ha entès que havia de reaccionar, però massa tard. El monstre té vida pròpia. Avui ja sabem que la normalització del trumpisme franquista i nacionalcatòlic arrossega tota la política espanyola. I la política catalana?

Cinquè: la temerària provisionalitat catalana. El deteriorament evident de la política espanyola fa més necessari un rearmament de la política catalana. Però la política catalana fa tres anys que viu instal·lada en la provisionalitat. En part, és lògic. Les dificultats per fer un diagnòstic real del procés d'autodeterminació passat 1-O han paralitzat l'independentisme. I l'independentisme és el tronc central, el main street, de la política catalana. Malgrat tot, avui la societat catalana està menys polaritzada que la societat espanyola. En aquestes condicions, sembla obvi que la gravetat de la crisi sanitària, econòmica i social exigia assumir un diagnòstic realista de la situació de la societat catalana i arribar a un consens bàsic per acordar la unitat estratègica de l'independentisme català. Però s'ha evitat, S'ha optat per la pitjor opció: allargar la provisionalitat quatre mesos més. Una provisionalitat electoralista que dificulta el diàleg intern a Catalunya i ajorna el diàleg amb el govern central.

Sisè: la urgència del diàleg. El sectarisme o el tacticisme de curta volada es troben còmodes menystenint la necessitat del diàleg. A banda i banda, a Catalunya i a Espanya. Però la realitat és tossuda. Cal diàleg en el si de la societat catalana per reforçar la unitat cívica al voltant de consensos de democràtics transversals. Però també és imprescindible el diàleg amb el govern central. Bàsicament, per tres motius. En primer lloc, perquè cal explorar totes les vies de negociació política en el contenciós entre el sobiranisme català i els poders de l'Estat. En segon lloc, perquè urgeix coordinar-se en la lluita contra la pandèmia. I, en tercer lloc, perquè cal arribar a acords sobre el destí, els usos i les prioritats dels fons europeus per tal de combatre la severa crisi econòmica i reorientar el model econòmic i social. Efectivament, hi ha motius per l'escepticisme sobre els resultats tangibles del diàleg. Però no hi ha dreceres que permetin ignorar els escenaris de diàleg democràtic. Quins escenaris de diàleg?

I setè: les paradoxes del diàleg. La polarització guerracivilista de la política espanyola inhabilita qualsevol escenari de reformisme transformador pactat entre les dretes i les esquerres espanyoles. Òbviament, l'alternativa democràtica en cap cas seria una majoria parlamentària articulada per l'extrema dreta, el PP i Cs. L'alternativa democràtica és el reforçament del bloc de la moció a Rajoy. De manera que, en la mesura que el PP no sàpiga o no vulgui sortir de la cleda postfranquista, es mantindrà la polarització de la política espanyola. Una polarització que cronifica i agreuja la crisi sistèmica del règim del 78. I en aquest fet rau la paradoxa del diàleg: la política catalana necessita fer una aposta radical pel diàleg, però els escenaris de diàleg entre Catalunya i Espanya són la coartada preferent de la dreta espanyola per aprofundir en la polarització política i social. Aznar va pronosticar que es trencaria abans Catalunya que Espanya. També en això es va equivocar. El diàleg intel·ligent té la virtut de cohesionar la societat catalana, però no pot evitar el reforçament del nacionalisme destructiu de la dreta espanyola.