Desempolso George Lakoff, i el seu famós assaig No pensis en un elefant! Llenguatge i debat polític (en català, a Viena Edicions 2008). Alguns dels seus vells conceptes talismà com ara: relat, marcs, valors són recursos que aquest professor de lingüística de Berkeley va fer córrer i que ens han permès explicar què va passant en l’esfera política. El llibre de l’elefant va esdevenir pedra filosofal per partits amb dificultats. No sé ben bé si aquesta pedra no ha funcionat amb Hillary Clinton, però alguna de les seves idees són veritats consolidades. Com la de repetir un missatge –fins i tot fals- que fa que acaba fent forat en l’imaginari col·lectiu.

La victòria electoral al final es redueix a un seguit de mecanismes prou coneguts, i que passen per la capacitat comunicativa del polític, sigui del signe que sigui, i dels seus equips per articular un missatge sòlid, clar i eficaç.

I des que Rajoy ha refet el seu govern, un cop aconseguit el suport d’un PSOE en reconstrucció, la jugada consisteix a desempolsar Lakoff i les seves teories. Apropiar-se del marc mental, dirigir el relat. Aparèixer als ulls del món (sigui gran o petit) com un govern dialogant. Aquesta és la senzilla jugada, aquesta és la funció que té com a cap de cartell la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría. La mateixa que com recordava aquesta setmana el diputat d’ERC Gabriel Rufián se’n fumia de cada recurs express enviat al TC des de la Moncloa, en un to gens dialogant.

Però la memòria és feble, és dèbil. Qui recorda ja la partida de 750 milions d’euros que figuraven en l’addicional 3era de l’Estatut en matèria d’infraestructures, el deute Zapatero que no va assolir Rajoy el 2011, ni tampoc els 1.450 milions del fons de competitivitat.
La història d’incompliments sistemàtics d’un Estat que escanya aquell qui produeix més, que gripa un dels seus motors. Són tics colonialistes, per molt que pugui semblar una imatge hiperbòlica. Però com si no es llegeix el gir, i discurs que associa a la presència física de ministres, fins i tot la dels òrgans de govern del Banc d’Espanya, a un canvi de mentalitat. És clar que la pedagogia necessita gestos. I el simple fet que la vicepresidenta del govern espanyol vingui, tingui despatx propi, es reuneixi amb empresaris, amb Iceta, Arrimadas i el sursum corda ja genera notícia. Ja fa soroll, ja rebla aquesta mateixa idea del diàleg. El titular. Però com deia el mateix Iceta, no només de gestos o d’anuncis viu la política. Es necessita la concreció, ja sigui en infraestructures, ja sigui en un nou finançament. Pastanaga a punt, i que de ben segur que ens posaran al pal la de la inversió en Rodalies. Que ja hem arribat a perdre el compte de quantes vegades han dit que sí, que aquesta és la definitiva i que ho resoldran tot d’una. Potser ara els vindrà per pagar les xifres perdudes en la memòria. Ah no!, és cert. M’oblidava que això de la memòria no els agrada. Ni la històrica, ni la recent.

El catedràtic de dret constitucional Javier Pérez Royo ja aventurava que si volen salvar la Constitució, l’hauran de reformar. Tot i que ell mateix adverteix que és impossible per tal com està concebuda: monàrquica, bipartidista i antifederal. Rajoy no vol ni sentir-ne parlar de reformes constitucionals, que els referèndums li fan mandra, i més després del que li ha passat a Renzi.

Així les coses, el diàleg tindrà cullerada sí, cullerada també per veure qui s’acaba el plat de sopa. Per veure qui apareix com a intransigent davant dels ulls del món.