"Diàleg", probablement la paraula més pronunciada aquesta setmana. La més esmentada, tot sabent que és inviable portar-la a la pràctica. El president Carles Puigdemont va suspendre dimarts la declaració d'independència que el sobiranisme reclamava celebrar i ho va fer per "responsabilitat i respecte". "Per emprendre un diàleg sense el qual no és possible arribar a una solució acordada". També va demanar a la UE que s'impliqués a fons per facilitar l'entesa.

1. Per a Puigdemont, aquest diàleg seria sense condicions prèvies, amb dues persones del govern català, dues de l'espanyol i un mediador acordat. Rajoy ni tan sols ha pensat en aquesta possibilitat. Per al PP, ni mediació, ni cessions: mà dura, llei i presó. I, per la part d'Europa, després d'haver rebut la petició expressa del president del Consell Europeu Donald Tusk d'aturar la independència, "diàleg" significa ara silenci. També ho ha expressat el president de la Comissió Europea, Jean Claude Juncker, aquests dies: "Si permetem que Catalunya se separi, altres faran el mateix". El comentari és simplista, perquè cada conflicte té diferents complexitats i les situacions no es poden generalitzar. A més, caldria recordar-li a Juncker el que va dir a mitjans de setembre: «Si a Catalunya guanya el 'sí', ho respectarem». Ho deixarem aquí.

2. No és temps de diàlegs quan les veus que haurien de mediar, callen; i les que estan en contra s'aixequen més enfortides que mai reclamant mà dura. L'1 d'octubre, Espanya va perdre almenys 2,3 milions de catalans per sempre. I serà difícil que els recuperi aplicant l'article 155, i "corregint" apartats com l'ensenyament o els Mossos d'Esquadra, tal com ja ha apuntat el president del PPC, Xavier Garcia Albiol.

3. Puigdemont va recordar dimarts al Parlament que s'ha demanat diàleg al govern espanyol fins a 18 vegades, i en tots els formats possibles. Tot en un intent de celebrar un referèndum com el que es va celebrar a Escòcia el 2014. "Amb una data i una pregunta acordades entre les dues parts, perquè les dues parts poguessin fer campanya, i que les dues parts es comprometessin a aplicar el resultat a través d'una negociació que protegís els interessos respectius". Impossible a Espanya. En altres democràcies més obertes com la britànica, potser sí.

4. S'han perdut moltes oportunitats de dialogar, com la trobada entre Mariano Rajoy i l'expresident Artur Mas el 2014, quan aquest li va lliurar un llistat amb 23 demandes relacionades amb l'economia, la salut o l'ensenyament i li va expressar la voluntat de celebrar la consulta del 9-N. D'aquella reunió, Mas va dir: "Hi ha un clima de diàleg obert, que permet anar parlant, i això per si mateix ja és positiu". Rajoy va mostrar el seu desacord al·legant que la consulta era "totalment il·legal". Però Mas va afegir: "Avui no és el final de res, no s'han tancat les portes". Potser hauria calgut començar la mediació en aquell moment perquè tres anys més tard ens consta que sí, que allò era el final i que les portes mai es van obrir.

i 5. Ja fa setmanes que sabem tots, els d'un costat i els de l'altre, que és impossible esquivar el xoc de trens. Les posicions estan enrocades. Ara la situació és summament complicada, però encara ho serà més a mesura que es vagin movent peces del tauler. No hi ha negociacions viables, tampoc passos enrere. Per al govern espanyol, la independència no pot estar subjecta a cap tipus de diàleg. I des del govern català i el sector sobiranista, la voluntat de milions de persones que es mobilitzen des de fa anys és suficient per declarar una Catalunya independent en forma de república. "Per avançar en qualsevol conflicte, primer cal reconèixer que existeix un problema", diu Vicenç Fisas, exdirector de l'Escola de Cultura de Pau de la Universitat Autònoma de Barcelona. "Fins que el govern espanyol no posi de la seva part per dialogar, no es podrà resoldre", conclou.