El president de la Generalitat de Catalunya i el president del govern espanyol s'han trobat per primera vegada, des de fa no sé quants mesos, entre visques al diàleg de tots aquells que s’autoanomenen moderats. Tots dos són nous i tots dos volen iniciar una nova etapa, que bàsicament consistirà en el plany per part del primer i l’autocomplaença per part del segon. Després de dues hores i mitja de reunió, la conclusió de l’executiu espanyol és clara: de dret a l’autodeterminació ni parlar-ne, que Catalunya ja gaudeix d’autogovern. 

Això és així perquè Torra ha perdut i Sánchez ha guanyat, i perquè quan algú se sap vencedor no li cal moure’s ni un mil·límetre. El govern espanyol no té cap incentiu per negociar res perquè ja ha aconseguit el que volia sense haver de fer-ho: el "retorn a la normalitat" d’una Generalitat que s’ha desproveït tota sola dels instruments de pressió que tenia arran de l’1 d’octubre. Es podrà parlar de tot -tot el que vulgui Sánchez, naturalment- i negociar, el que se'n diu negociar, no es pot negociar absolutament res. L’estat espanyol es reivindica com a únic sobirà i Catalunya renuncia a la seva sobirania, si és que mai va creure que la tenia i la podia exercir legítimament. Això sí que és realisme.

El que veurem en els pròxims mesos només tindrà a veure amb com es vesteix aquesta realitat: fins on s’allarguen els laments, com s’exploten les misèries, quin serà el proper espectacle per mantenir la claca en tensió i ara et regalo una ampolla de ratafia mentre la repressió no s’atura i jo em lamento de no voler obrir la porta de les presons. 

Els replantejaments d’estratègia són legítims sempre que s’expliqui per què es duen a terme i quins objectius persegueixen. Si hi porten els errors comesos, cal explicar quins són més enllà de les variables que no es van preveure. Perquè una política no és bona o dolenta segons la bondat o la maldat de qui la promou –ni segons el preu que es paga-, sinó en funció de si els resultats que genera tenen a veure amb els objectius que perseguia.

En aquest sentit, exigir una rendició de comptes no és titllar ningú de traïdor, per molt que uns insisteixin a fer-se les víctimes mentre els altres van donant corda al processisme. És un exercici necessari i propi de societats democràtiques que responen als fets i no als xantatges emocionals. Només així sabrem què podem esperar del diàleg, i quina posició de força tenen les parts que dialoguen.