La dissort de viure temps difícils presenta, almenys, un avantatge: el de permetre’ns destriar el gra de la palla; el de treure el millor, però també el pitjor de cadascú. La honestedat dels nostres representants polítics, es posà de manifest el mes d’abril, quan els eurodiputats es negaren a fer vols en classe turista. Tan sols els tres catalans amb consciència nacional —Junqueras, Tremosa i Romeva- hi votaren a favor. Maria Badia oblidà que era socialista —i, no cal dir-ho, obrera-, però no pas espanyola: votà igual que els seus caps del PSOE.

Ara, quan la crisi obliga a dur a terme severíssimes retallades als serveis socials més elementals —sanitat i educació, principalment- els il·lustres senyors diputats s’han reunit amb Núria de Gispert per plantejar-se si accepten renunciar a la seva paga extra de Nadal. Curiosament, els enemics irreconciliables han deixat les discussions per a l’hemicicle i s’han posat d’acord: ni  parlar-ne, que els pobres tenen moltes despeses, en aquelles dates. Ho deixen per a l’any vinent, quan a la Generalitat potser li caldrà pagar amb la moneda de la república de Macià.

Això sí, sense fer cap retoc a les seves més que generoses dietes parlamentàries  —21.605 € si resideixen a Barcelona o els seus entorns, 28.090 si ho fan fins a 80 quilòmetres de la capital, per damunt de 30.000 si tenen el seus domicilis més enllà- ni de les seves retribucions com a presidents de grup o portaveus —43.460 i 39.442 euros, respectivament.

Però, és clar, com podrien renunciar-hi, si, segons ha declarat l’ínclit Ernest Benach, els diputats “han de comprar un cotxe cada tres o quatre anys perquè ja l'han gastat”. Certament, com se’l podrien comprar, amb una miserable nòmina anual de 40.202 euros, que multiplica per 4,5 el sou mínim interprofessional  —en el seu humil cas, com a president del Parlament, era encara més miserable: 130.011 euros, únicament 14,45 vegades el sou mínim!

Retallar les assignacions dels metges o els mestres, que deuen a terme unes feines absolutament prescindibles, sense cap rendiment ni profit social, és lògic, però les tan discretes dels diputats, tan esforçades i fonamentals com són... Per dir-ho amb les mateixes i elegants paraules de Benach: “No fotem!”.