Acabi com acabi l’escampall de naips que entre tots hem fet, hi predominen els vuits i nous i cartes que no lliguen, però una cosa en podem treure clara: en l’escalada de frases iròniques, improperis, acusacions i dicteris que els soferts catalans hem engolit (tot i que alguns fan veure que no se n’adonen), s’hi ha anat fent cada cop més intensa una plasmació d’escarni. L’escarni, o escratx (mot proposat per Albert Pla i Nualart,), és una forma, grollera en el fons i en la forma, de deixar malparat un contrincant o opositor. Deixar malparat, si convé dient-li malparit i tot. No hi ha límits, es deixa anar en públic, té més eficàcia si és oral, i sempre cau en l’extralimitació. L’escarni, repeteixo, cal que sigui públic, molt divulgat, i actualment esdevé visible en un Parlament, a través d’una piulada, unes declaracions, un article o un cartell. He dit que ha de ser públic, perquè en realitat l’escarnidor vol lluir-se ell, tant com rebaixar el contrincant. L’escarni és cosa de dictadors, de prepotents, de manaires, d’ enfollits per l’ odi o l’ofuscació, o consumits per una no confessada sensació d’inferioritat. Aquesta genteta, tan si són testes amb corona o turbant, o simples alts funcionaris, es creuen, necessiten creure, que amb sarcasmes arribaran a l’escarni.

Sobre el referèndum, un ministre: “Home, veurà, si en una vila fan una festa popular, amb ballades, castellets (aquí ell volia dir Castells o Castellers), fan una botifarrada, i hi ha una urna, doncs, pot passar, però no és un referèndum, clar”. On hi  ha intenció d’escarni es fa evident el propòsit de rebaixar l’objecte de la qualificació per fer-lo sentir molt inferior, quasi com un insecte. Per a nosaltres, (faig un incís) una botifarrada és un gaudi i una delicadesa.

Històricament, els exemples de l’escarni van des de l’exageració exaltada d’un polític contra un altre, al furor popular quan un vençut, un relapse, un destronat, un condemnat era despullat, posat a lloms d’un ase, passejat pels carrers i punxat, remullat amb fems, assotat pels veïns, literalment arrossegat.
    
La repetició de desqualificacions i sarcasmes per part d’uns adreçada a uns altres pot afeblir les defenses, però en realitat no afecta la dignitat del qui es pretén esclafar. L’escarni és una arma vil i sovint es gira contra qui l’esgrimeix. Recordem l’eixordadora tempesta que un poble digne, el nostre, va aixecar contra el director de La Vanguardia vora seixanta anys enrere perquè havia dit en públic “todos los catalanes son una  mierda”. La reacció popular va  ser combativa i sostinguda. El poble que volien escarnir va guanyar. I estàvem sota Franco.
    
Hom admet en el joc dialèctic la ironia, el sarcasme somrient, però quan s’arriba a l’escarni, l’escarnidor se’n sortirà escaldat. Potser fins i tot caurà a les calderes d’en Pere Botero.