Ha estat una campanya d'imprevist –ningú esperava que Pedro Sánchez convoqués eleccions de forma tan fulgurant–, amb una Setmana Santa per mig i superposada a la de les municipals. Ens han furtat el necessari debat sobre Barcelona, que afronta reptes com la gestió del turisme, la gentrificació o millorar la seva mobilitat, la gestió de l’espai públic i l’atenció social a les persones que hi viuen. I ha estat, sobretot, una campanya amb un incòmode (indesitjable, de fet) convidat que ha vingut i sembla que, per ara, s’hi queda i ja no du pell de xai: l'extrema dreta. Les urnes, quan diumenge es tanquin i comenci el recompte de vots, a Catalunya i al conjunt d’Espanya, ens hauran de donar unes quantes respostes. Poden ajornar-ne, però és segur que tindrem certeses noves. Vegem quatre coses que ens haurien de respondre.

1. Com de gran i de ferotge és la serp. Diumenge la gran notícia a l'exterior no serà l'amplitud de la victòria de Pedro Sánchez o si els independentistes han aconseguit superar el registre històric dels 19 escons, que en el millor dels casos havien sumat CiU i ERC. Ho serà com de forta és l’extrema dreta, com de gran i ferotge és la serp que, sense ser molestada, ha crescut dins la closca d'ou del règim del 78. Pablo Casado ja els ha ofert, sense manies, formar govern. El que representa Vox ha trobat refugi els darrers 40 anys dins del PP, un partit fundat per set ministres de Franco i que mai n'ha renegat clarament. Ara, els emancipa de la "casa gran", enrunada per la corrupció, la normalització de la solució repressiva amb Catalunya -són minoria els espanyols que s'escandalitzen per la retallada de drets-, debats com el de la igualtat i la memòria, i l'onada populista que ataca les democràcies liberals de tot el món.

El PP i Cs, porucs en el millor dels casos, no han optat per distanciar-se'n amb claredat (contràriament al que han fet les dretes europees de tradició antifeixista amb els ultres dels seus països) i han desestimat reivindicar una dreta o un liberalisme ferm en els valors democràtics. Han optat per intentar ser tan de dretes, tan espanyolistes i tan casposos com ells normalitzant-los com a aliats. Ara, ho pagarem tots. Encara que el trifachito no sumi, Vox condicionarà el to de l’oposició; i el PSOE, que ja es va espantar amb la manifestació de Colón, no sembla disposat a plantar cara amb un discurs alternatiu en temes com el model d'estat. Li és més còmode mirar cap a una altra banda malgrat que també acabarà sent víctima d'amagar-se.

2. El Sánchez que ens trobarem. És una gran incògnita el resultat de Vox i aquest divendres s'han desfermat les especulacions, poc fonamentades segurament malgrat l'efecte òptic que creen els actes plens dels partits que irrompen i hipermobilitzen els seus partidaris. Sánchez guanyarà i podria formar govern. I, fins i tot, que pugui triar entre Ciutadans o Podem i els independentistes. Catalunya pot determinar quant suma cada aliança i, vista la preocupant versatilitat de Sánchez, si a Madrid hi ha un govern que aplica un 155 per la porta del darrere o un altre que estigui obligat a seure i parlar. Com a mínim a parlar.

3. El timó del nou procés. El tercer tema que ens hauran de resoldre les urnes és qui lidera el nou assalt republicà, si és que uns i altres se senten prou forts per tornar-hi sobreposant-se a la repressió i fent propòsits d'esmena del que ha passat després del fracàs del 27-O. ERC aspira a treure rèdit de la coherència del seu discurs "realista", que ja va posar en pràctica el 21-D i que ha defensat els darrers mesos posant l'accent en la necessitat de ser-ne més per forçar una negociació que ara no s'albira. És poc plaent pels més impacients i els addictes a la jugada mestra, però no acusa l'inconvenient de tenir davant una o diverses alternatives creïbles per fer efectiva la república. Hores d’ara, no consta que el gruix de l’independentisme estigui, amb el 47,5% dels vots, disposat a assumir determinats riscos i costos. I l'Estat no recularà.

Junqueras espera que els seus rivals de JxCat, que, a diferència del 21-D amb el retorn de Puigdemont, ara no han pogut exhibir cap reclam potent, paguin els cops de volant discursius del president a l’exili i de Sànchez i les tensions internes. No han deixat massa clar com procedir a Madrid i els republicans aspiren a que l'escassa distància de les darreres vegades que s'han confrontat a les urnes sigui ara incontestable i s'acabi de confirmar al maig. Si el resultat no és clar, a ERC afloraran els dubtes i la pugna es traslladarà a les europees, on Puigdemont i el seu relat semblen més ben posicionats, i marcarà les catalanes. En aquestes últimes, passi el que passi, l'independentisme necessita un debat rigorós i racional que superi l'emocionalitat del 21-D i permeti fer-se fort en camins transitables per fer efectiva la República més aviat que tard. O això o col·lapsar del tot i empetitir-se mentre proliferen els bruixots.

4. El vot dual i la salut del PSC. L'independentisme és l'opció majoritària dels catalans, però encara no és prou fort per sortir-se'n. Els PSC defensa una tercera via soft a la que també s'abonen, amb més ambició, els comuns i les restes de l'antiga CiU. Els socialistes catalans, en dura pugna amb ERC tota la campanya, tornen a estar en condicions de guanyar unes eleccions a Catalunya. Les darreres van ser les europees de 2009, fa deu anys. Des d'aleshores tot ha estat baixar i cedir espais de poder institucional. Per guanyar, el PSC necessita menjar-se els comuns, però també votants independentistes d'aquells que històricament posaven en pràctica el vot dual. Ara, haurien de triar la papereta d'un partit que vol frenar els ultres, sí, però més dependent que mai de Ferraz, que també va avalar la querella per rebel·lió i el 155 i que podria pactar amb Ciutadans, la factoria de la crispació. Segurament faci gripar el vot dual. Els blocs, a Catalunya, existeixen. Són poc permeables i això encastella els partits i encareix més encara els grans consensos.

Diumenge la nit, ho veiem. Però, si us plau, aneu-hi.