Entrevisto l'actriu Sílvia Bel. Em diu que li costa tenir la boca tancada: “Quan sento la necessitat de dir el que penso, no em fa por el judici dels altres”. Li demano per què s'ha mullat des de sempre a favor de la independència de Catalunya, i respon: “Perquè quan tinc opinió sobre una cosa i em pregunten sobre aquella cosa, dic el que en penso. Crec que donar l'opinió, sense jutjar els que pensen diferent de tu, no és res que et puguin retreure. Jo expresso el que sento, i respecto moltíssim l'opinió dels que no pensen com jo. M'he mullat perquè no he tingut por de les conseqüències de posicionar-me a favor de la independència. Seria molt trist haver de tenir por”.

Sobre els possibles càstigs professionals a Espanya derivats del fet de declarar-se obertament independentista, l'actriu argumenta: “De gent amb sentit comú i oberta de ment n'hi ha a tot arreu, no només a Catalunya. Per què he de pensar que algú a Madrid em jutjarà per les meves opinions polítiques? Estic convençuda que això no passa”.

El meu món és el de la Sílvia. Un món on tothom pugui dir el que pensa sense por, a cara descoberta i des del respecte cap als altres. Sense emparar-se en l'anonimat ni en la hipocresia ni en l'agressivitat ni en les calúmnies.

És cert que els qui presumeixen de dir sempre el que pensen són un perill públic, i més ara que es tuiteja impulsivament i que la crueltat es premia amb retuits. Si aquí tots fóssim sincers al cent per cent, no quedaria ni l'apuntador. “Déu me’n guard de tenir al costat algú que sempre diu el que pensa –em deia fa poc un escriptor de 87 anys carregat de lucidesa i sentit comú-. Vull que parlin de mi amablement, no pas sincerament”. Segons ell, tenim el dret a no dir tota la veritat quan la veritat és “negativa, perjudicial o innecessària”.

Potser el camí del mig passa per una franquesa amable, constructiva, ben educada. M'agrada la gent que diu el que pensa, sempre que abans hagi pensat el que diu.